Quan la idiòcia és tanta que amenaça de fer callar la claror; quan per una bestiesa s’engalaverna el mecanisme que propicia el flux dels raonaments; quan els dispositius d’autodefensa es ressenten força per les envestides aclaparadores de l’estultícia; quan una filldeputada t’impedeix alliberar les pensades i modular emocions, és hora de posar-te esquena a paret, reconcentrar l’alenada i mirar que com més aviat passi tant desfici. I entre alè i alè és probable que aconsegueixis fer anar quelcom semblant a:
Les nostres passes
per la mar no mereixen
cap epitafi:
hem compixat tant l’illa
que el fang és putrefacte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
cap falta dir-te el què jo també penso…
Som pocs els que ens entenem sense l’haver de parlar.