marginàlies

Fer de tet –un grau superior al de cuidador- d’una cussa com na Metla, una border collie pura que encara no té un any, sempre és agraït. Té un ull de cada casta, na Metla, el dret cel i l’esquerre marronós, fet que la dota d’un atractiu especial. Ja són més de dues les persones que, en veure-la, recorden David Bowie i hom ha de fer esforços per no recordar als que se n’exclamen que entre un i altra hi ha certes diferències.

A més d’atractiva, na Metla és tranquil·la, tota fibra, i d’una simpatia estricta, que diria l’observador més llepafils; la que cal per no espantar ningú, ni fins i tot aquells que recelen dels cans, però a certa distància dels animals de cocou. Només és marranera, i molt!, amb els seus; amb qui coneix. Viu en terra de call vermell, clarament damiahuguetiana, i li agrada la mar, on hi fa capficos com si fos cussa marinera.

A Ciutat hi ve els caps de setmana i no pot dissimular que no li agrada gaire, la urbs que amuntega habitatges, autos i persones. Ha d’estar en un piset enquifit ple de mobles i coses, amb poc espai per a més de quatre persones i l’esplai que requereix la seva inquietud canina. Sort que se sap entretenir amb els genolls de bou –passat per un bull- que devora amb gola i amb qualque espardenyot vell per espessar-se la mosseguera. Però enyora els espais oberts i l’estrèpit de les gallines que té de veïnes. No les pot sentir i sembla que quan escaïnen i s’exalten, les renya amb el seu lladruc de cussa saberuda.

Hem anat a voltar junts, avui horabaixa, i ha tingut un bon tall de feina llegint les orinades dels seus congèneres ciutadans. L’amic veterinari considera que aquestes ensumades són l’equivalència a la nostra lectura del diari, raó per la qual convé que els animalets es prenguin tot el temps que necessiten per conèixer què mengen, pensen i delegen els seus germans d’espècie.

Feia calor, però es movia bé l’aire fent passadora la calda. Passava poca gent pels carrers que hem caminat i la cussa ho podia fer a l’ample, sense destorbs, prenent-se tot el temps que sol·licitava per no deixar pam sense ensumada. Ens hem topat amb un nin que, en veure els seus ulls de dos colors, ha exclamat un “hala!” que ha agafat per sorpresa na Metla. Abans d’acaronar-la ha demanat si mossegava. Quan menja, li he dit, tot pensant que entendria l’ocurrència, i s’ha quedat parat, l’al·lot, mirant-me com si em volgués dir que em faltava un bull. No, home, la pots tocar, que no et dirà res. És clar que na Metlla li ha ensumat la mà i l’hi ha llepada en senyal de companyonia. Ai, quina escarrufada!, li ha cirdat el marrec. I na Metla que semblava que li somreia.

En haver deixat satisfet la criatura, ha sentit el xiscle gens graciós d’una gavina. En no trobar-la, m’ha mirat fit com si esperàs l’ordre de partir cap aquell so banastra. L’he tranquilitzada. Però al punt n’ha sentit un altre, i dos més. Anava per contar-li que des de fa uns mesos un escamot de gavines s’ha instal·lat en l’ampli terrat d’un bloc generós de cases d’aquell redol i sembla que s’hi facin la vida. A trenc d’alba ja xisclen com a folles, renouer que repeteixen en les darreres hores de llum. I en el moment de contar-li-ho s’ha creuat amb un cocker prou ancià per no anar de bromes. S’han ensumat sense gens d’efusió, és clar, i l’amo m’ha tornat a dir que na Metla tenia els ulls com en David Bowie.