marginàlies

La vall de Biniforani (de l’àrab banī fulānī ‘fills d’En Tal’, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear), a Bunyola, és un indret prodigiosament bell, que captiva perquè sembla com si la poguessin prendre amb les mans en conca. Avui, a ple dia, amb més calor que la que reclama el gener de sant Antoni, la piuladissa de tota mena de gorrions batia l’aire. El torrent de n’Angelè davallava magre d’aigua, tan testimonial que no podia remorejar. Les ovelles i els mens tanmateix no hi paraven gens d’esment.

Voltant sense pressa la vall encara productiva, amb la intenció gens dissimulada de desemboirar pensades, no podia espantar les referències a la duresa del conreu de muntanya que no fa tants d’anys patiren de valent gent estimada. I en veure una pista de tennis sense xarxa mig camuflada per xiprers, ha aparegut l’esperit del padrí Tomeu, carboner, renegant a les totes. Ell també devia quedar aclaparat per la bellesa d’aquest racó de món que, afortunadament, no deu aparèixer a cap catàleg de llocs singulars a visitar necessàriament, però devia trobar que tanta bellesa li exigia massa esforç, excessiva vida en supervivència.

El ca abandonat de jove –un mesclat de tercera o quarta generació- que hem adoptat i que ens ha acompanyat, desconeixia Biniforani i li ha agradat. S’ha rebentat, és clar, perquè desconeixia l’exigència de la muntanya i dels muntanyencs, sobretot.