marginàlies

En temps d’escassetat (de mitjans i de mires) no en queda d’altra que passar amb poc, un mode de viure que avui, on tot vessa (des de la usura i la golafreria més exaltades, passant pels atacs despietats contra els drets humans i acabant per la ignorància natural o inoculada), equivaldria a ser tirat a la marginalitat perquè l’acumulació de coses i andròmines és l’únic manament social actual.

Tenir per tenir, no per necessitat, és la consigna global que no sols seguim cegament, sinó que conscientment o inconscient inoculam als que ens sobreviuran, si és que l’espècie humana no fa flamada en breu per decisió incontestable de la intel·ligència artificial o de la neciesa natural que mai no ens ha abandonat.

I no només això: parlar de passar amb poc passa per ser exemple de superficialitat, de filosofieta barateta de pa amb fonteta, de franciscanisme naïf, de cunyadisme cumbaianenc amarat de naftalina.

I tanmateix és el primer esglaó de l’escala que porta a la revolució… perdó, perdó: a l’economia circular.