marginàlies

No són bon temps per a la sensatesa, vénen a dir entre línies els titulars apressats dels periòdics. Tot  s’esdevé tan ràpidament i es consumeix tan de cop, que la pensa no té temps de dir-hi assenyadament la seva. I el més aborronant de tot és que sembla que ens estam acostumant a tanta maledicència i  tanta lletjor; com si fos prou indicat el modus operandi de tirar la pedra i amagar la mà, enriure’s de la  justícia i de l’estètica o desdenyar per habitual el saqueig continuat dels cabals públics. I malauradament no se sent, ni s’ensuma, la constitució de cap força que aglutini aquest plany i proposi la més que necessària reacció.

Hom es demana què més ha de passar perquè reaccionem vehementment davant tanta fatxenderia i rapinya en tots els àmbits i sentits. Els nivells de podridura política són tan elevats que si no fem apujar  l’ebullició de l’ètica i de l’honorabilitat que encara resta, de tot plegat se’n farà càrrec la torradura del  primer il·luminat i la seva abjecta fanfàrria. Si realment ens importa allò que –i qui!- som, per on anam i  n volem anar amb el màxim decòrum possible, hem de trobar els caus adients per manifestar,  mostrar i denunciar clarament tots els tropells que ens estamanegen. És una veritat gran i grossa, com  l’Everest tirant per baix, que  ni totes les àgores i els parlament són sèptics, ni tothom és corrupte. Però no ho és manco, ver, que mantenim ben desnodrit l’afany per mostrar-ho i palesar-ho.