marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 d'abril de 2020
0 comentaris

PARLEM DE VIDA

Ja s’ha dit prou que la COVID-19 ens ho ha fotut tot a l’aire deixant al descobert les falses seguretats que ens havien fet creure que érem superéssers amb poders sobrenaturals, o quelcom semblant. Ha bastat (?) un superagent infecciós amb una capacitat destructora mai vista per obligar a fer una aturada de món, cosa inèdita fins ara.

La grandesa de tot plegat, es miri com es miri, és que la mateixa espècie animal que ha aconseguit ballar per l’espai, és incapaç de defensar-se d’un individu submicroscopi que ens fa ballar al seu so. I davant la voracitat d’aquest virus letal ens hem reclòs disciplinàriament, hem fet com els cargols i hem tancat hermèticament i metafòrica les respectives llorigueres amb bava densa perquè no hi entri cap mal.

Aquesta actitud de cercar el millor lloc per defensar-nos d’un depredador davastador i invisible molt més poderós que nosaltres, ens iguala a qualsevol altra espècie animal: l’instint de protecció i de supervivència és tan poderós com l’estímul per viure, un al·licient que neix, simplement, del fet de viure. El mateix estímul que manté en vida una abella, una bleda o una aranya.

És a partir d’aquesta evidència tan primària que hauríem de plantejar i programar la sortida de la hibernació tardana obligada, la sortida del cau, i no per tornar al punt inicial, a l’instant precís del confinament, sinó per seguir alimentant l’esquer de la vida des de posicions més naturals, per dir-ho així; més adequades a la nostra simple condició d’éssers vius.

Durant el confinament han passat moltes coses. Hi ha hagut, primer de tot, una mortaldat esfereïdora que s’ha atipat de referents, de la saviesa de la vellesa, de la memòria. Uns sacrificats que, a més, han tingut un adéu mesquí i innoble. Just per ells, el retorn als avesos individuals i compartits ha de ser més ver que no abans. Però la naturalesa també ha aprofitat la nostra hibernació per reconquerir espais i recuperar força tremp. Tornarà a ser la gran sacrificada de la nostra supèrbia i cobdícia?

Venim d’un món penós, sí, però és el nostre món, el nostre medi, i no en tenim d’altre. I per això l’hem de mantenir ben oxigenat i en harmonia amb els naturals desitjos de viure amb els mínims sobresalts respectant escrupolosament els pams de terra que ocupam, avantposant sempre un deler, una quimera, una utopia a qualsevol cèntim de moneda.

Parlem de vida, sí, d’aquest esclat de sensacions per atendre amb la màxima diligència i sensibilitat. Parlem de la vida que no només és nostra, que la compartim amb altres éssers que contribueixen decididament a què les nostres vivències tendeixin a ser plenes. Els humans no en tenim el monopoli, de la vida.

Per això, l’únic que ens pot treure d’aquest i de tots els sots que vindran és la sensibilitat, un valor que no sembla que sigui de primera necessitat quan els millors agents de sentiment i sensibilització són marginats del procés de reactivació econòmica postpandèmia prevista per les mateixes llumeneres que ens han duit al caire de l’abisme.

Parlem de vida, emancipem-la del capital i fruïm-la, això vol dir, arrisquem-la tan sols per un grau més de tendresa, que és l’espoleta de totes les revoltes exitoses, les que no es proposen altra cosa que crear bellesa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.