Una de les recomanacions que fan els qui de pandèmies entenen per prevenir-ne la propagació és la de parlar baix, o petit; en veu baixa. Altre temps, no cridar i parlar temperadament era signe de bona educació o criança i els que hem crescut entre aquestes velles normes d’urbanitat ens sobta molt la pujada en decibels de la parla d’ara mateix.
Ho som, de parlar petit encara que no en tingui consciència plena: al meu parer parl amb el volum adequat i adient però es veu que no, que per seguir-me han de posar l’orella en terra. I de fet, aquest avès de no aixecar la veu m’ha comportat situacions molt incòmodes quan les persones que m’havien o m’han d’atendre em reclamen educadament -la majoria de vegades- més potència. I m’incomoda perquè pens que els altres deuen pensar que ho faig a posta per enredar-los i treure’n profit i res més lluny de la meva intenció.
Ves per on, però, ara, per imperatius del coronavirus, si em reprenen per parlar baix ni m’empegueiré ni hauré de fer cap esforç per apujar el volum de la veu perquè no faré més que complir una recomanació per preservar la salut dels altres com a bon ciutadà disposat a ser responsablement solidari.
Tanmateix, per molts suggeriments, seguesc pensat que, en general, la gent parla massa fort i que em tenen mania amb això que parl petit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!