marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de setembre de 2011
0 comentaris

PARLANT D’ALEXANDRE BALLESTER A COSTITX

L’Ajuntament de Costitx homenatjà anit Alexandre Ballester, que morí el passat 30 de juny. El dramaturg  pobler havia estat membre durant molt d’anys del certamen de pintura d’aquesta vila, que aquest 2011  celebra la trentadosena edició. En l’acte, presidit pel batle, Antoni Salas Roca, es parlà de la darrera  obra teatral publicada per Alexandre Ballester, “Un no res d’eternitat”, editada conjuntament per Lleonard  Muntaner i l’Obra Cultural Balear. Encetaren l’homenatge Lluqui Herrero i Simó Andreu, que llegiren algunes escenes d’aquesta obra.

Els encarregats de parlar d’Alexandre i de l’obra fórem en Carles Cabrera i servidor. Aquest és el text que vaig llegir.

Per parlar d’”Un no res d’eternitat”, em cal recordar l’horabaixa del 27 d’agost de l’any passat, que vaig passar a sa Pobla amb Alexandre Ballester.

Queia emplomada, la calor, però en el seu estudi, voltats de llibres, pintures i converses, no li férem gaire cas.

Feia molt de temps que li devia una visita i ja no podia més. La salut, aleshores, ja el feia estar a l’estaqueta i ho portava relativament bé. Com a bon pobler, era mal de vinclar i es rebel·lava contra el  mal amb una determinació exemplar. Volia seguir escrivint durant la nit, com havia fet sempre, i la malura  li digué ben clar que no estava per segons quines bravates o romanços.

I tanmateix mantenia intacte el seu delit creador i conservava ben untades les bieles de les reflexionsEn aquells moments, preparava l’edició d’un grapat d’articles esparsos, acabava de redactar l’article setmanal per al “dBalears”i treballava de valent en una obra de teatre que, per les xacres que patia, no havia pogut presentar al Premi Born de Teatre, com era el seu desig. I me’n mostrà unes quartilles escrites a mà, com sempre feia, i amb lletra molt clara. Es tractava d’Un no res d’eternitat, una peça dedicada a Albert Camus i per a la qual havia llegit, abans, tota la seva obra.

Veure’l assegut suant de valent entre llibres i carpetes en el seu escriptori des d’on s’abalconava al món i a la paraula, i als escenaris per on traüllen els seus personatges, va ser –és, encara- una pessigada a  l’admiració emocionada però, també i més que res, una veritable lliçó de feineria: contemplar com  treballava convidava a treballar, a fer-te càrrec que la passió que sentia per allò que feia no era cap  pomeria ni cap estirabot. De fet, les columnes de llibres que encara es deuen enfilar aquí i allà de  l’estudi, a part de semblar que volen enrobustir l’espai on Alexandre raonava i escrivia, testimonien  l’afany del seu estadant per l’excel·lència i per al país, naturalment.

Aquell divendres d’ara fa tretze mesos, gairebé dia per dia, vaig animar n’Alexandre a què acabàs l’obra  que tenia entre mans perquè es convertiria en l’homenatge de l’Obra Cultural Balear a Albert Camus de  qui, com sabeu, l’any passat celebràrem el cinquantenari de la seva mort. Trobaríem millor oferta per a la memòria de l’escriptor francès que una obra teatral d’Alexandre Ballester, un dels més destacats  dramaturgs contemporanis en català?

Anar a passar l’horabaixa amb n’Alexandre implicava fer un tomb per sa Pobla i prendre res a qualsevol  cafè. Saludava tothom i tothom li retornava la salutació. I a cada passa, t’oferia una dada, una  referència, una informació sobre aquell indret, aquell detall… Gràcies a la seva empenta, sa Pobla  compta amb força recordatoris públics de persones o fets que han marcat la seva història, una iniciativa  que haurien de seguir la resta de municipis illencs si és que ens interessa ser, com a poble, allò que caldria que fóssim. Tenia una memòria prodigiosa, n’Alexandre, i hom es demana què serà dels poblers i de les seves cròniques i cuites sense ell ni la seva irreductible passió per la nostra cultura, per als nostres Països.

Em contà aquell divendres gloriós del 27 d’agost de l’any passat, entre moltes altres històries, la que  visqué amb el president de l’OCB Climent Garau i Arbona, el dia que es convocà a sa Pobla, a l’inici dels  anys setanta del segle passat, una reunió per mirar de fundar-hi una delegació de l’entitat. N’Alexandre  hi actuava d’amfitrió i moderador. En el moment que presentava l’acte i el convidat, aparegué la Guàrdia  Civil, com més d’un sospitava. Davant l’estupor i la incomoditat de tothom, n’Alexandre, sense perdre  gens la compostura, convidà els armats a seure i a seguir l’acte. No cal dir que els guàrdies,  maleducadament, no acceptaren la invitació. L’acte, no obstant, seguí com si res i en sortí no hi havia rastre de la parella.

Necesitava fer aquest introit per entrar amb bon peu a parlar breument d’aquest “Un no res d’eternitat” de l’amic Alexandre Ballester. Ho faré seguint el guió de la presentació que apareix a l’edició d’aquesta  obra que férem conjuntament l’Obra Cultural Balear i l’editor Lleonard Muntaner.

Una edició, per cert, que per distintes circumstàncies no es va poder editar l’any passat, com era el  desig de tots, i que enutjà molt n’Alexandre, amb tota raó. I ja que hi som, crec que s’hi escau referir-me   un altre desig incomplert del mestre i amic que, ara més que mai, em dol no haver pogut fer més per  er-lo possible. Amb el llibre en procés d’impressió, estant ingressat a l’Hospital d’Inca, em comentà que li faria il·lusió presentar Un no res d’eternitat dia 27 de març, el Dia Mundial del Teatre, i al claustre  de sant Francesc de Palma on Albert Camus hi escriví l’any 1934 un capítol del seu assaig L’envers et  l’endroit. En aquest claustre diu Camus que hi trobava tot el seu amor per la vida, una passió silenciosa, deia, probablement per tot allò que s’escapava, això és, una amargor sota una flama. Allí, precisament,  en aquest indret ciutadà Albert Camus hi escriví una de les seves reflexions més conegudes, aquella que  diu, traduïda macarròncament: “No hi ha amor per la vida sense desesperar per viure”.

L’acumulació de feines, el fet que enguany el Dia Mundial del Teatre caigués en diumenge i altres  inconvenients, impediren una presentació ben carregada de significació. Finalment, Un no res d’eternitat va ser presentat per Damià Pons a Can Alcover, on també hi eren en Simó Andreu i na Lluqui Herrero, dia 26 d’abril.

El 4 de gener de 1960 moria en accident d’automòbil Albert Camus, Premi Nobel de Literatura l’any 1957, quan acabava de fer els quaranta-sis anys. Havia nascut a Algèria i era fill de Lucien Camus –que moriria  bans que Albert fes el primer any de vida- i de Catherine Sintes Cardona, qui, amb moltes penúries, el surarà juntament amb sa mare, Caterina Maria Cardona, que havia nat a sant Lluís de Menorca el 1857.

D’aquestes arrels menorquines d’Albert Camus tracta l’excel·lent documental “Amour de vivre”, dirigit per  Lluís Ortas, producció que comptà amb la col·laboració de l’Obra Cultural Balear. En el decurs de la Nit de la Cultura que se celebrà al Teatre Principal de Maó el 18 de desembre de 2009, se’n mostrà en primícia un tast i el treball íntegre s’emeté el gener d’enguany.

I en el Teatre Principal de Maó, el teatre d’òpera més antic de l’estat, aquest dia, també hi era Alexandre Ballester per rebre el Premi 31 de Desembre Bartomeu Oliver 2009 en reconeixement al seu activisme cívic; al seu treball infatigable per recobrar i dignificar la cultura popular; pels seus afanys constants a  favor de la recuperació lingüística i per la seva infatigable i tenaç lluita per ennoblir la literatura catalana.

M’agrada pensar que l’anada a Menorca d’Alexandre Ballester per rebre aquesta distinció que tant el va satisfer, suposà la concepció d’aquest “Un no res d’eternitat”. I que naixé, precisament, en el moment en què agraí el premi on féu una abrandada defensa de la nostra parla, de la polidesa de l’illa de Menorca,  del Teatre on es trobava -i que celebrava els 180 anys- i de la figura extraordinària d’Albert Camus. Em  fa goig imaginar-me que en el Teatre Principal de Maó, Alexandre Ballester, lleial aimador de la paraula i  de l’escena, es trobà entre bastidors amb l’esguard fiter d’Albert Camus qui li mostrà el camí per on havia  de transitar la seva creació.

Perquè “Un no res d’eternitat” és, en essència, un homenatge al teatre i als qui s’hi dediquen, i una consideració sentida a Albert Camus. Un reconeixement al teatre que diu ben dit i profunda, i que fa i es fa sentir.

En aquesta obra ballesteriana, al nét de la menorquina Caterina Maria Cardona, instants abans d’entrar a  a posteritat, se li concedeix un polsim d’eternitat perquè pugui visitar la terra dels avantpassats de sa  mare. I el millor lloc per trobar-la, segons Alexandre Ballester, és en un teatre i, més encara, enmig de l’assaig d’una obra que s’acara a la matera que provocà la insurrecció feixista.

Es tracta d’una capbussada a la pau de la por -com diu un dels personatges- que imposaren les baionetes i els judicis sumaríssims durant els anys de la fam provocada per la guerra del trenta-sis. I Albert Camus participa activament en l’assaig –nogensmenys és escrutador precís de la condició humana  en les situacions més engrunadores- i hi diu la seva quan ho creu convenient. És així que recorda al grup  d’actors que no han de perdre mai de vista que “el teatre hauria de ser la veritat de la vida, i la vida la veritat del teatre”.

Som, per tant, davant un teatre de text i d’un text que vessa idees. Una proposta valenta i arriscada, car Alexandre Ballester considerava que l’encanteri del teatre, la màgia que se sol dir, rau en la força que  mana del risc. Sense aquesta sensació de vertigen, sostenia Ballester, no és possible inocular en l’espectador el vici de la reflexió; lluny d’aquesta sensació d’estimbada, no és possible la vera connexió amb l’espectador.

Assistim, així, a un encadenament de misteris i de paraules plenes, rodones i que rodolen fins a parar a les mans i als sentits del públic que, d’aquesta manera, entra a formar part activa del muntatge escènic.  Com més endins de l’obra hom es fa, més té la sensació que Alexandre Ballester ha tirat un mac d’Albert Camus en un estany i ens descriu minuciosament i precisa els cercles eternals que dibuixa. Jocs d’ones i odes on hi pastura l’absurd, que és la lògica, la norma; paraula de Camus. Circumferències que ens vénen a dir que la vida, per ventura, és el més sublim dels processos litúrgics. I que més enllà de tot ens espera l’eternitat, estadi en el qual Camus –i em sembla que també n’Alexandre- hi voldrien ser a plena consciència.

Un no res d’eternitat”, tanmateix, amb Albert Camus de companyia i de la mà d’Alexandre Ballester, allò  que vol és que facem el lloc que pertoca als que pensen, als que enginyen raonaments, car la reflexió només hi sobra en els camps devastats de i per les tiranies.

Alexandre Ballester dedica l’obra a la memòria de l’únic fill de Catherine Sintes i a tots els catalanoparlants de les Illes que maldam per treure llustre a la nostra identitat. A la vegada, l’Obra  Cultural Balear, entitat que reuneix un bon nombre d’aquells illencs irreductibles, com a contribució al cinquantenari de la mort d’Albert Camus, com he dit abans, s’honora de coproduir la publicació d’”Un no  res d’eternitat” amb l’esperança que algun grup teatral la representi, que posi en escena el goig –i el luxe- de la paraula d’Alexandre Ballester en la boca d’Albert Camus o viceversa.

 

 

Costitx,

23 de setembre de 2011


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.