marginàlies

Parets engrutades, terres sense esterrossar, serps amb barret, colors encesos morts de set i orfes de camp per calcinar. Magranes tudades, remors de plors d’infant, sospites d’ulls secrets que fiten talment bisturís, i un tren que arriba a l’hora que considera més prudent xiulant emperesit. En l’escenari ideal sempre hi ha d’haver trens que passen, fatigats, exhausts, raïls per evitar l’aventura i fermar curt la llibertat, un arbre amb soga i una caseta de ca atrotinada sense ca. I un tassó d’aigua de pobre, del que llueix una cicatriu a la galta com si fos el seu tercer cognom, que es fa un cigarret amb el tabac que li queda i que deleja més que el pa diari, que viu permanentment dins la boira de la borratxera incontinent somniant un llac de lletres. I tot per demanar-se què li reserva, la vida, que contempla com un càstig. Ho és més, vida, la vida, sense espelmes que s’encapritxin de les estilogràfiques? La vida sols és quedar una estona més devora allò que et consent la badoqueria i qui et posa la mà en ventalla perquè et puguis creure que més enllà d’on hi arriben els teus ulls hi ha un altre més enllà i uns altres ulls capaços de mirar per tu.