Segons el Consell de Ministres, només els aeroports de l’Estat espanyol que superen els 30 milions anuals de passatgers podran participar en la seva gestió fins a un 19%. Quanta generositat! El de Palma, per això, actualment amb 23,2 milions, en queda exclòs. Només el de Barajas i el del Prat n’han aconseguit la patent
Pos el punt, avui, que és com coneixíem de nins l’acabament del curs escolar i l’inici de les vacances. Així, envacancejat, esper poder dedicar un cert temps diari a badocar, aquesta pràctica que tant bé em fa i que desatenc irresponsablement massa vegades durant els onze mesos de treball regulat. Horabaixant, em seuré a part
Can Gazà és una finca de Palma que, en règim d’autogestió, acull i atén homes malalts de distint grau a causa de la seva addicció perllongada a l’alcohol o a altres substàncies tòxiques. A més de malalts, els atesos i acollits han de ser abstinents en el moment de l’ingrés i no han de comptar
Cap a les quatre del matí, la calor sufocant i la quietud emplomada de l’aire interromperen el fil del seu son i per no despertar les feres del desfici s’aixecà del llit. Li costava alenar, com si engolís glopades d’arena que li envidraven la llengua. S’abocà tot d’una a la finestra que tenia a l’esquerra,
El professor Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, digué ahir a la Cambra de Comerç de Mallorca que, al seu parer, les Illes Balears havien patit un “flagrant tractament injust” en matèria de finançament de part de l’Estat. És un molt correcte i educat –com el professor menorquí- eufemisme per tractar
No dissimula gens a l’hora d’expressar el seu capteniment: fixa la vista en un punt i la manté ferma fins que l’objecte pres es desdobla, signe inequívoc d’abatiment de la mirada i d’inici de capbussada ell endins. Ho conta sovint, que practica aquesta mena d’autohipnosi, des que l’accident de moto el deixà prostrat a la
Som dels mallorquins –ja no sé si molts o pocs- que no ens agrada anar a la mar; i molt menys, estendre’ns sobre l’arenal per prendre el sol. És clar, som fidel als adagis que parlen de què “la mar fa forat i tapa”, i que “el sol, per a les sargantanes”. Com ocorre més
Comença, si vols, a pujar l’escala de la certitud de mans balbes que probablement no et meni enlloc i de la qual no en veus la fi, que es perd en el blau intens d’aquest migdia juliolenc com si fos un dibuix infantil. Primer escaló, la pena. El penar improductiu i emporcador però que corca,
Segueix cuejant el cas de l’agressió patida i denunciada pel carter de Cala d’Or, Jaume Estelrich, per dir en català el seu nom, com consta en els seus documents de filiació oficials (http://dbalears.cat/actualitat/Balears/por-de-les-represalies.html). Per ventura sí que cal ser tractat com la flor que no fa l’estiu, aquest esplet de bufetades; cert que no cal
Notícia apareguda al “Diari de Balears” d’avui, dia 24 de juliol: “Un carter de Cala d’Or denuncia que el tuparen per parlar en català. Segons Jaume Estelrich, l’amo del bar Es Caliu el sempentejà i féu que es ficàs dues pues de fasser”. (http://dbalears.cat/actualitat/Balears/un-carter-de-cala-d-or-denuncia-que-el-tuparen-per-parlar-en-catala.html). Una altra vegada ens cobren els drets a garrotades. Sense cap
Un dels dos homes que avancen lentament per la riba feia temps que havia decidit no ser, volatilitzar-se, i s’havia amistançat perillosament amb la caquèxia. No en sabia les causes, del concubinatge, només intuïa les males arts del dolor com a reacció a un amor desdenyós. A l’altre, que li dóna la mà, no li
En Maurici és un poliomielític epilèptic, fill de pare pegador, que ben prest prengué el rost de l’alcohol i altres esclavituds. No cal detallar la seva vida perquè només amb aquestes dades s’endevina ben mòlta pel complex i la ràbia. Fa sis anys, en el ple de la seva follia, en una nit gata i
Quan en una conversa o discussió un dels dos conversadors o discutidors perd els papers dels arguments per la raó que sigui, en la maniobra de la distracció sol prendre el camí més polsegós amb l’expressió “i tu, què?”. O, també, exclamant, “de què vas?”. A partir d’aquí tot allò que digui no tindrà res
Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés
De la mateixa manera que hi ha cançons o tornades que se t’enganxen al cervell i t’acompanyen hores i més hores, em passa a vegades que fragments de lectures em ballen pel cap com si fossin sufís i a cada volta em desperten més interès i em suggereixen incomptables imatges. Fa mesos vaig llegir “La