Seixanta mil persones moren en el món diàriament de fam. Segons Arcadi Oliveres, que anit era a Palma per parlar de les relacions Nord-Sud, aquesta dada esgarrifosa converteix la fam en el primer problema mundial a resoldre. La FAO, explicà Oliveres, el 2008 posà preu a l’eradicació de la fam: creant un fons d’emergència en
Des del 1939, en estrenar-se el film d’allò tan important que s’endugué, el vent ja no s’emporta res, sols deixa petja: arbres en terra, tendals xapats, persianes despenjades, vidres escardats, capells de tota mena a l’aire, la mar alçurada i ara mateix una olor penetrant de murtra que no sé d’on ha tret i com
Dilluns dia 11 s’apagà la televisió analògica i s’encengué la digital. Deia Gabriel Bibiloni el diumenge passat que aquesta extinció no era cap problema, tanmateix. Per ell, “el problema és que no hi haurà apagada digital”. I val a dir que és ben substanciós el qüern d’elements que, així, de cop, se m’acudeixen per fer
Amb tanta d’aigua, criarem escates, es lamenta el padrí a la fornera, que encara porta la son encastada a l’obrar. El jovençà d’institut que passa per davant el forn no en fa gens de cas, a la pluja: empara el plugim amb descaradura barbameca. El serrell que li cau sobre el front celant-li els ulls
Plovent sense fer soroll compareix una gavina que descansa sobre un cornaló de la finca. Mira qui sap què amb interès encomanador. L’aigua de pluja li regalima, el seu plomatge actua amb diligència i no toca pell. Ho desafia tot, la gavina: el vent, el ruixat, el vertigen, la por de tots al vendaval. Temo
Neva abundosament i una bona embosta de flocs haurien de refrescar la cara d’aquells que veuen l’illa com una joguina en mans del sol; com dos pams d’arena aombrats per un cocoter de fruits abundosos. Els nostres placers no contenen palletes d’or però n’hi ha que els destrueixen just per fer-se notar. I en haver
Plou sense aturar des de bon matí, el vent ha fet acte de presència durant hores deixant rastres d’horror i a casa han nascut goteres. Hem hagut de tornar a armar atuells receptors i el degoteig no acompanya gens, ans al contrari: tantes gotes malaies acaben per enfollir, certament. Per la seva cadència pots saber
Del número cinquanta-cinc de l’avinguda remodelada en surt un home amb un abric negre. Abans de tocar carrer, del portal estant, n’aixeca el coll i les solapes, de l’abric, i estén un paraigua del mateix color. La pluja és feinera tot i no anar a escarada. El matí encara és fosc i, essent dilluns de
Vidres damunt l’asfalt, calius encatifant les voravies dels vianants, colles d’infants penjant ganivets en lloc de llums de Nadal, màscares rioleres passant els semàfors en vermell, sangoneres acuitades que fan tard a la feina, menestrals que es mosseguen les ungles, vet ací el panorama que contempla el pidolaire arrebatat en el portal de la parròquia
Tot allò i aquell que ens coneix hauria de fer una pausa -pot ser brevíssima- per recordar-te, Xima. La nostra existència ja acumula excessives absències per no caure en el compte que la vida, quan vol, és prou cabrona. D’acord, cusseta, no em deixaré endur per la ràbia, però convindràs que tantes morts són massa
On és la quietud? Se n’ha anat de casa abans de la primera llum. Tenim el sostre pobre, però mai no hem tengut goteres. Ningú no l’ha vista passar? És clar, anant tothom a la seva desatenem els detalls i les passes que no porten tacó d’agulla. I els detalls semblen indicar que qui més
Ompliria d’oliveres i ullastres aquest horabaixa escatat de núvols per distreure els neguits que, com més va, més s’envaneixen. Faria vibrar l’oratge quiet amb la dolçor compromesa de l’oboè si amb ell pogués retornar la mirada ardida a la cussa que des de fa catorze anys em custodia manuscrits i lectures. S’apaga lentament però sense
No volen, de nit, les garses, ni els llimoners s’espolsen l’acidesa. Volen, volen, els boings, els MD i els airbusos. I mentre s’enlairen sorollosament, en algun indret americà s’obre una assemblea de boids i hi arriba tota mesa la boa més vella –i més llosca, també- de la contrada per fer-se càrrec de la presidència.
Des d’ahir, Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993) és fill il·lustre de Palma. Més enllà de les consideracions personals que sobre honors d’aquesta índole es puguin tenir, coincidesc amb Tomeu Martí que aquest nomenament dignifica tant Llompart com honora aquells qui han decidit distingir-lo. En l’exposició dels motius que justifiquen l’alt reconeixement, la seva producció literària,
La dona de fer feines ha matinat, avui, i li agrada anar fent sense destorbs; i jo en som un, per ella i el seu quefer, perquè, com un ca gros, som pertot fent nosa. És santa Coloma, avui, que comparteix dia amb sant Silvestre. Ma mare, que ho nom, Coloma, sol dir que els