La vida li penja d’un fil, requisem doncs totes les tisores i qualsevol altre objecte tallant amb ínfules de protagonisme. I compassem les alenades perquè l’oxigenació sigui l’òptima, com ho han els surfistes i altres éssers que de l’equilibri en fan memòria. El dol comença a fer randa en la falda del padrí de la
Davallen per la rambla aliens al tragí de la gentada que badoca. Tan sols un pakistanès que fa volar una flòbia blava, que distreu una caterva de mirades, hi para esment, en la parella que conversa encantadorament. Acompanya molt poc, tanta de gent ociosa, pensa ell esforçant-se per escoltar què li diu ella. I ella
Ha mort J[erome]. D. Salinger. Diuen els diaris que fonts familiars o de la seva representació indiquen que ell emfasitzava que estava en aquest món, però no en feia part. Certament, el seu refús sense contemplacions a l’exhibicionisme cultural demostra que la seva raresa extrema contenia dosis molt altes de coherència. I que defensar la
IB3, la televisió pública (o autonòmica per no sortir de la correcció) de les Illes Balears, amb l’arribada de la TDT desplegà una campanya, que encara manté, tot demanant al televident de l’arxipèlag que posàs –que posi- “IB3 al 3”. El primer cop que em vaig topar amb aquesta falca publicitària vaig pensar que s’havien
Canten sempre, els papers, just pel gust de fer mentir les barbes. I s’amaguen tothora, els molt trapelles, per fer destralejar qui els necessita, i més si es tracta de documents mercantils. Són de naturalesa fugissera, la majoria dels papers -i els federataris molt més que tots els altres- i tendeixen a canviar de lloc
Mestre Joan Desbull va ser el darrer ferrer de la vila, negoci que clausurà fa una quarantena d’anys. Era guerxo, mestre Desbull, per culpa d’una estella de ferro que li buidà l’ull dret. Duia ulleres de muntura negra i amb el vidre dret fumat per no deixar al descobert la cavorca esgarrifosa que li quedà
No tenia pensament bo, li deia sa mare des que començà a anar de grapes. I en sorprendre’l rient a esclatabutzes fent tornar xoroi un escanyapolls quan ni balbucejar sabia, tingué la impressió que seria cosa gran, en la vida, el seu fill. D’habitud solia dur dibuixat un somrís a la cara tot i que,
Anit cremà Palma. Una veritable dimoniada convertí el passeig de Guillem Sagrera i el Parc de la Mar en una focatèria enjogassada, i encengué la Seu, que apareixia tota vermella; o porpra, com el color dels mitrats. La dimoniada passà per davant el Consolat de Mar, seu del nostre Govern, i no consta que el
El professor Estrany era vell com un nigul i tan gentil i educat com visqué, morí com cal: havent passat la nit somniant que tenia una conversa ben animada amb Nicodem, el savi jueu que cregué que el fill del fuster de Galilea era el Messies. La seva dona, Àgueda Sugrany, setze anys més jove
“Visc confinat en un arxipèlag de renúncies”, escrigué d’una tibada després de molta estona d’ordenar pensaments. “L’addicció de molts poderosos al consum de territori és tan destructora que farien volar amb dinamita la Serra per enterrar la mar”, continuà punt seguit i s’adonà que escrivint tan desordenament i boja no arribaria enlloc. Tanmateix, per molt
Carme Riera ha estat designada pel Govern de les Illes Balears Escriptora de l’Any, (www.escriptordelany.com) una figura que encetà l’any passat Baltasar Porcel i que té com a finalitat, a més de difondre l’obra de l’escriptor elegit, impulsar la lectura, essencialment. Per al coneixement i difusió de l’obra de Carme Riera, per al primer trimestre
La deixondí el rogall de la cafetera. S’aixecà peresosament i gairebé a les palpentes arribà a la sala menjador. El bon dia que dirigí al seu home, de tan afeblit, no arribà a la porta de la cuina. De la butaca estant intuí que la llum que es desvetllava afavoria l’entreteniment. En ser davant els
Passa l’arca de Noè per l’artèria principal de la capital i la iguana que corona el mascaró de proa com si fes la guaita, crida que veu la mar, que la mar avança. L’escurçó que li fa de patge remuga que ja l’hem ben fotuda, idò; que amb la mar amb sal vindran les tempestes,
La badia convida a escriure de dret per no perdre la calma, que es fica com les xeringues en els cossos i les coses. Una sirena esplèndida que emergeix ran del far i que no porta cap bona notícia interromp la pensada de qui escriu per espantar solituds i altres presències incòmodes; espectres descambuixats i
La vida li penja d’un fil, requisem doncs totes les tisores i qualsevol objecte tallant. I compassem les alenades per fer costat al seu esforç sobrehumà per desfer-se del bacil innominat que li ha infectat els pulmons aprofitant una grip comuna. Les cures intensives confinen els malalts perquè el coneixement i l’auxili de les màquines