Rodolen perles de collar carrer avall, o així ho fa pensar el pampallugueig d’objectes diminuts no identificats que hi transiten. El carrer per on llambregen aquests punts trapelles no callaria ni que la mar el negàs per jugar-hi amb barques de paper. Els sorolls i les estridències l’atupen i ell hi consent irresponsablement oblidant que
Els dies empenyen força, pensa tot d’una que bota del llit i s’acara amb el blau net de les nou tocades. L’avolesa del vent que ahir féu estralls en els passeigs marítims no ha deixat cap taca als colors de l’aire i ha foragitat circumstancialment els núvols. Anit, en plena ventada, sentint les rufagades que
De la visita barcelonina del Papa Ratzinger n’he vist les imatges televisives que han reproduït profusament els diversos telenotícies i m’he quedat amb l’aclaparadora bellesa interna de la nova basílica de la Sagrada Família i el no menys contundent desplegament de seguretat que ha protegit el cap del Vaticà. Òbviament que he pres en consideració
El Seminari Blanquerna que acaba avui diumenge arrencà divendres a Magaluf amb una taula rodona al voltant de l’Ètica, pràctica política i gestió de la cosa pública. Combatre la corrupció al nostre país i a Europa”. Gemma Calvet, advocada, -i entre d’altres dedicacions membre del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya i de la
Des que morí sa mare, cada dia, en algun moment, en algun indret, apareix el to canyella de mare morta i torna a ser a la cambra matrimonial dels pares, a la segona casa que habitaren, a les cinc del matí del dia de sant Guillem de feia trenta-quatre anys. Ell a la cofurna on
Avui horabaixa comença a Magaluf, Mallorca, el vint-i-quatrè seminari Blanquerna sota l’enunciat “Una mirada a la Mallorca de 2010: societat, economia, ètica i política“, un exigent panorama reflexiu que s’estendrà fins al proper diumenge dia 7. La trobada arrancarà amb la taula rodona “Ètica, pràctica política i gestió de la cosa pública. Combatre la corrupció
Lluny, sobre el dic que perllonga el declivi de la serra, s’estén la rojor que anuncia ventades. L’oratge se’n fa càrrec i prepara el redós perquè no hi hagi denous. Just aquí, el fasser vincla enjogassadament i desafiadora les palmes més altes. Hi repta decidida la rata per protegir els seus nadissos. La solitud aclareix
El devetlla el mal de cap, l’epicentre del qual se situa al bell mig de l’entrecella, i encara no han tocat les quatre del matí. Se sent les parpelles emplomades, rancalloses, però la son ja ha fugit. El seu front és una enclusa amable que rep engolidorament tots els cops del dolor. El martelleig compassat
M’ha paregut trobar les arrels de la mar a la falda de puig Gros, el que esguarda el bosc prodigiós, l’alzinar heretat.
Miquel Fuster va néixer a Barcelona el 1944. De molt jove començà a treballar de dibuixant de còmic a “Selecciones ilustradas”, celebrada empresa d’aquest àmbit on es formaren noms referencials de les històries il·lustrades. Conegué la fortuna i el desencadenament de diverses adversitats el tiraren al carrer. Durant quinze anys visqué només per beure i
Ho diu amb una naturalitat aclaparadora: voldria poder traüllar incansablement per les trames dels paisatges submergits; fregar la galta inquieta per la tesa agradositat de les rajades; embadalir-se amb el festeig dels cavallets de mar; mostrar les dents als taurons… Ho diu com si en aquell mateix moment pogués capbussar-se en la mar i no
A les sis del matí la ciutat sí que és mansa. Almenys avui. Els camions municipals de la neteja -que segons anuncien exclamativament posen mans a la ciutat-, no ho són gens, mansos, precisament. I tanmateix el joc infantil de paraules no simplifica gens ni el ritme ni la intensitat de l’albada. Sota la dutxa
Quina orgia de mandra!, renega el vell en no trobar res nou en la llum que es fa llar endins. No arribam enlloc per molt que anem i tot són corregudes, es lamenta. Massa llei, aixeca la veu; massa decrets que posen caríssimes les salvatjades. Ser bandejat cada cop costa més, brama a la fi
Es despert amb un fil de saliva que li davalla per la barra i pren la direcció del coll, senyal inequívoc, es diu, que la nit ha estat plàcida. No recorda, per això, cap somni. Aquest matí embromat en el primer que pensa és en la penosa fila que fa quan s’aixeca del llit. En
L’ascensor fa temps que puja al pis que vol. Que el veí que el pren pitgi el botó del pis on vol anar, per l’aparell no és determinant. La veïna del novè passa pena que, de cop, decideixi no aturar-se al darrer pis i es vulgui convertir en ultralleuger. S’imagina, la presidenta de la comunitat,