Ahir, per millor celebrar aquest absurd dia de reflexió –com si pensàssim molt el vot i just quan ens diuen que ho hem de fer- vaig anar a Can Joan de s’Aigo, el del carrer de Can Sanç. Estava estibat, com sempre que em decidesc anar-hi; sort que al moment es buidaren les taules suficients
No anava molt de xocolata desfeta. Sa mare, que tampoc no li agradava, en feia poques vegades. Després de les matines sí que se’n bevia una tassa, però més pel delit de posar-hi tot el morro de dalt dedins i que son pare el renyàs, que no per gola. Aquell primer dilluns de ciutadà adoptiu,
Callen els murmuris quan senten el cercavila de la pluja. Remors de sabres dins la fosca no delaten cavalcadures. En pistes de gel encarnades l’odi ha convertit les artèries. S’atansen els ganivets que del ball n’han de fer tragèdia. El tall hissat cap a la lluna i en terra la sang englevada. Naixeran solituds dels
No es disparen salves per als molts que llepen l’aspror de l’abisme, l’enganxosa llengua dels alens apàtrides. Gossos de dents blanques padrastres de pobre giten a la vora dels caus i les grutes de la desmemòria. Han tornat de ferro els tatans d’antuvi, els que desventràvem. Se senten les llàgrimes dels jocs que fugiren.
Dimarts passat, cap a migdia, algú deixà un conill viu a la portalada de Sa Casa Llarga, on l’entitat Can Gazà hi té els tallers, les sales d’exposició i el fons documental. El deixaren dins una conillera i sense cap nota. Qui el recollí, frisà de dir-ho als altres per determinar tot d’una què en
L’Obra Cultural Balear manifesta la seva sorpresa davant el fet que IB3 hagi emès algunes pel·lícules doblades només en castellà i en l’idioma original. L’entitat recorda a l’actual direcció de la cadena pública que aquesta decisió contravé la Llei de Normalització Lingüística i la Llei d’IB3, i que fa un any es va establir un
Una nit de novembre molt poc tardoral –això és, més càlida del que caldria per raons de calendari- tota plena de racons, com deia el padrí quan se sentia empaitat pel neguit, és prou propícia per refer els versos del mestre que fan: Que t’arribi de mi la flor de la paraula i del meu
El Consell de la Societat Civil de Mallorca (CSCM) comença la singladura amb un suport ciutadà indiscutible: omplir ahir el passeig del Born sota el lema “Prou de retallades als drets de la ciutadania” és un èxit sense pal·liatius; i més si tenim en compte que la convocatòria es va difondre boca-orella i a través
Avui dematí s’ha presentat a la plaça d’Espanya de Palma la pancarta que encapçalarà demà la manifestació convocada pel Consell de la Societat Civil de Mallorca. Sota el lema “Prou de retallades als drets de la ciutadania”, les entitats que conformen el Consell de la Societat Civil de Mallorca convoquen els mallorquins a sumar-se a
Es troben cada dia havent fet la migdiada al bar on sols consumeixen un tallat per passar tot l’horabaixa. Parlen de tot, la manera més efectiva de no parlar de res, i juguen a dòmino. Com infants malcriats, en no haver-hi més parroquians que ells, frueixen de fer enfurir l’amo compartint una cigarreta que es
A vegades –dissortadament molt poques- que es retorcin els plans previstos fa que les castanyoles, que tots amagam per mera correcció social, discursegin de joia. Ja se sap que la mandra és addictiva i que el poder del no fer res fa moure serralades; que en pecador converteix el virtuós i en xalest el més
Ara, la quietud desesperant dels niguls que han envaït tot l’abast de la mirada envidreïda, almoina un nom per a la llum que acaricia i que no acaba de ser claredat. Un mot precís que, també i necessàriament, hauria de contemplar el desig de la mar d’aquesta alba aviciada entossudida a ser volta celest.
El mossèn entrà al bar arrossegant els peus. Mirà l’amo amb els seus ulls de llangardaix, arcà lleugerament les celles, el saludà com si li costàs una enormitat i s’assegué a la taula que solia. D’un tros lluny, el taverner, corprès per la macilència del venerable, li demanà si tot anava bé i el prevere
De les moltes pàgines dels diversos diaris que avui he fullejat més que no llegit a fons, una notícia destacada en un i un comentari d’un articulista en un altre, m’han enrabiat d’allò més. I per augmentar l’agrura un punt més, cotorrejant pel facebook m’assabent d’una destitució inacceptable, d’aquelles que no es poden consentir
La calma ho ha donat a les cames, aquest capvespre de ruixats intermitents. Té por de les tempestes, aventura el padrí, que fuma d’amagat. No és possible estendre la vista sense topar-te amb quelcom que et violenta el mirar confiat. I no admet sacarines, el temor, quan s’esvalota, torna a pensar el vell punyeter. El