Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés
De la mateixa manera que hi ha cançons o tornades que se t’enganxen al cervell i t’acompanyen hores i més hores, em passa a vegades que fragments de lectures em ballen pel cap com si fossin sufís i a cada volta em desperten més interès i em suggereixen incomptables imatges. Fa mesos vaig llegir “La
Ahir, al CaixaForum de Palma, el catalanòfil Tilbert Dídac Stegmann (Barcelona, 1941), professor de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d’aquesta ciutat, donà una veritable lliçó de lucidesa en proposar el plurilingüisme com a nova didàctica en l’aprenentatge de les llengües. Convidat per l’Obra Cultural Balear i en el marc de
Les envestides que darrerament patim els catalanoobrants de part d’alguns destacats vigilants de l’ortodòxia mesetària m’aclaparen amb incògnites que fa mal d’aïllar. Incerteses gens retòriques per molt que algunes ho puguin semblar a la primera llambregada. D’entrada, per ventura la més contundent: ens prenem seriosament que estam en perill, que aquesta tropa no va de
Atenem com es mereixen els espais de la llum quan fa el ple? Res a dir a la contundència expositiva del vent? Què en feim de l’ardor que ens provoquen les llesques de roca negra? I de les ganes de llepar-les, en acarar-nos a la seva brillantor? “Menorca la bella, damunt Maó la lluna i
El 1972, l’enyorat Josep M. Llompart (www.escriptors.cat/autors/llompartjm/) veia editat el seu segon aplec de poemes que titulà “La terra d’Argensa”. En aquest poemari hi inclou “La profecia” que, salvant tots els temps i circumstàncies possibles, no deixa de ser tan esborronadorament vigent ara com fa trenta-sis anys. Diuen així les tres darreres estrofes: Jo
A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam
Com afectarà la campanya simfònica contra les llengües pròpies en la timidíssima i a voltes estugosa normalització lingüística engegada pel Govern de les Illes Balears format ara fa un any? Atenent les respostes donades pel president Antich a afers com el d’Air Berlin i a les animalades sorgides de les sobretaules dels cobdiciosos del turisme,
Sempre serem el cap del que sentim. Res no podrà distreure’ns del camí de pell delerosa de passió en estat pur si parlam a través dels ulls de les paraules i dels gests assuaujats de les mans fetes boques. Cal que tot es redueixi a passar la llengua per l’espinada tensa de les mirades i
Tothom ho sap perquè tot ho evidencia: ara torna a ser hora d’estar alerta. Ja tornam a tenir un altre juny. Qui ens vol mal, no descansa, car la malícia és addictiva. Més superbs que no ufans, ens tornen a escometre amenaçant-nos que ens tallaran la llengua perquè el nostre envalentiment amenaça el seu imperi
Reu de la callada maldestra, en no saber pastar les paraules indispensables per entendre i topografiar el sibaritisme de l’antropofàgia, t’estimares més cercar aixopluc en qualsevol de les cinquanta versions conegudes d’El crit, de Munch. I no caigueres en el compte que l’ofec del lament, més carnassa teva oferia a la caníbal amb mans d’urani
Fa sis mesos i tretze dies que només fuma tabac, i poc, i beu cervesa sense alcohol. Fins aquest temps i des de feia quinze anys depenia de l’alcohol i d’un combinat en el que els ingredients bàsics eren l’heroïna, la cocaïna i dosis altes de qualsevol benzodiazepina. Se’n fa creus, de l’animalada de diners
S’insinua amb grolleria la sensació de derrota. El victimisme grimpa com un cuc ranc però ben armat de raons fins a les dents, que roseguen renecs. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha tornat teixit retràctil per atacar evidències o defensar-se d’al·lucinacions.
Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda en primavera -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud fes callar el trànsit, perquè no se sentia res més que
El terror no és el full en blanc que espera noves en forma de lletres. El pànic prové de la plaga de mots i d’idees, de gests i de tactes compromesos fermament amb les frisances i la toquera, que vagaregen –narcotitzats i espantats- pels marges de la seguretat alienadora que proporciona sostres llogats a l’antropofàgia.