marginàlies

Que Can Gazà es mou i va fent dins uns paràmetres o límits gens convencionals ho sabem prou bé els que en feim part, tant residents com cooperants. La vida i els sentiments gazanencs presenten unes faiçons gens corrents i van tirant unes llinyes que, en moltes avinenteses, menen al  surrealisme més ferreny. A Can Gazà han ressuscitat manta persones de manera literal i la nostra cort particular d’àngels de la guarda ens han salvat de mil tragèdies. Jo mateix, fa una desena d’anys, havia de morir degollat per un de Ceuta amb nom àrab rebatejat Jordi, i en el darrer segon em salvaren els residents amb més força que esbotzaren la porta del despatx que el follet havia tancat en clau.

Els que vetllam per la seva quotidianitat més suportable solem dir que a Can Gazà tot és possible i que, ensems, res no té remei; que allò que passa a casa no passa a cap altre lloc del món conegut. Així, vivim  amb molta desimboltura en una perplexitat perpètua, en un desconcert sense sostre ni fronteres que et dóna molt més del que tu ets capaç de donar-li.

Tot aquest preàmbul per dir que ahir una de les gallines gazanenques decidí de pondre els ous a la sala de baix, a un racó de l’estanteria on hi reposen els llibres d’autoajuda que cap resident no ha gosat a llegir mai, naturalment. Allí, vora un televisor cec i mut hi deixà els ous, ous lletruts i més casolans que els altres.

Aquesta gallina ha obert camí i hores d’ara ningú no pot predir per on seguirà perquè a Can Gazà l’avenir és una criatura en bolquers que no es cansa mai d’anar de grapes.