marginàlies

S’ha despert de la migdiada a punt de vòmit. Tan fort s’ha adormit que ha somniat que acompanyava Emilia, la serventa de la pel·lícula “Teorema”, de Pasolini, menjant ortigues bullides. Ho feia amb un somriure boig –blasfem, ho considerava en el somni- i amb els cabells que li queden en punta, d’un color verd persiana que infonia més ridiculesa a l’escena. I per poc no pega el mateix crit angoixosament maldestre d’en Paolo, el pare de la família, corrent nu per un desert amorosit per la brisa amb què acaba la història.

Li ha sabut molt de greu haver ofès Pasolini en el somni i estava segur que la ira que ha seguit la nàusea era per aquesta befa imperdonable. Ha dubtat de fer-se un cafè per llevar-se el mal gust de boca. Abans, però, com si necessitàs aire nou amb urgència, ha sortit al corral per fer un grapat d’inspiracions profundes.

Amb l’aire nou que l’ha aquietat ha vist l’estesa de magranes agres que el mal temps dels darrers dies ha provocat. Magranes esventrades que mirava fixament, com si li volguessin dir res i gens bo; com si a través d’aquella contemplació malaltissa s’obrissin nous canals de coneixement. I de sobte ha tornat a sentir un desassossec  molt amarg, com si tornàs a menjar una altra ració d’ortigues bullides. En cada magrana feta malbé hi veia un nou pes a la consciència, el signe d’una desfeta, la previsió d’un drama.

Només  Mozart, que Pasolini fa servir per entrar en els conflictes dels seus personatges, i el tassó fins a dalt de cafè el trauran de la bassa llacorosa del desconcert quan la penombra prova d’intimidar-lo.