marginàlies

Els autobusos de Ciutat han lluït avui una banderola amb els colors de l’arc iris -que simbolitza la lluita pels drets d’orientació o d’identificació sexual- sobre els retrovisors de la dreta. Me n’he alegrat, i molt!, perquè és una manera ben joiosa de celebrar el dia de l’orgull gai. Per això també m’agradaria que en dies tan assenyalats com aquest, la Diada de Mallorca sense anar més lluny, també lluïssin amb orgull i alegria la senyera, que també lluita per drets.

I dic que me n’he alegrat perquè fa molt que la lluita per aquests drets també és la meva lluita des de l’avorrida heterosexualitat, com em diu sempre un germà tirant a pare que ha patit fins a la crueldat la seva gaiesa. Per això, quan sent preveres, bisbes, polítics, opinadors capverjos i altres desbaratats que tracten l’homosexualitat (o les altres orientacions o identificacions sexuals) com a malaltia, en el millor dels casos, la sang em bull. No puc tractar d’igual qui ignora, menysprea o fa befa del dolor i del rebuig de l’altre. I la lluita del col.lectiu LGTBI no és res més que la lluita contra el dolor del rebuig.

Diu Agustí d’Hipona, em recorda el meu germà gai tirant a pare: “Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l’amor ben arrelat en tu, cap altra cosa excepte l’amor serà el teu fruit”. Doncs això.