marginàlies

Acabat d’aixecar-se, encara no són les set, en bata, els quatre pèls que li queden esvalotats, sa dona el troba capficat en l’ordinador com si cercàs una informació molt precisa per evitar-li un cobriment de cor i s’interessa per tanta inquietud.

-Has vist quines orelles tan immenses té Marco Rubio, el Secretari d’estat dels Estats Units? Ho he comprovat: de l’alçada de la seva cara ocupen el trenta-tres coma trenta-tres per cert. Una tercera part, vaja: arrenquen des del punt més alt de l’arc de les celles i declinen exactament a la meitat del solc que va de la base del nas fins al començament del llavi superior. Quina cosa! I ara intent trobar alguna imatge que em presenti un pla suficientment definit de tota una orella per veure com té el lòbul (que deu ser ben generós, pel que s’insinua en la foto que tenc de sa cara), la fosa escafoide, el tragus, l’hèlix o la conca. Quina cosa!

-I què, li demana ella, escrutant-lo amb més ira que misericòrdia.

-I res, pura curiositat. L’altre dia aquest Rubio sortí en un telenotícies i la vista se n’anà directa a fixar-se en les seves orelles majúscules i d’aleshores ençà no me les puc treure del cap..

-I què, li torna a repetir sa dona imposant més ira a la mirada.

– I res, res. Que aquest Rubio és la mà dreta de Trump i tan menjapersones com ell per molt catòlic que sigui. Saps que pel volum i per la forma de les orelles es pot descriure el caràcter d’una persona?

-I què, augmenta el volum de veu sa dona, i què? Toca riure-te’n de les orelles d’un desconegut?

-I res, què vol dir? No, no me’n vull riure d’ell, que em fa més peguera. Vaig a donar el menjar als moixos i a fer el cafè. Seu i te’l serviré. Ara et duc les pastilles.