marginàlies

Prenent el títol d’una cita d’Ernst Jürgen (Tot açò pertany a l’esperit del temps) Martí Domínguez ens fa capbussar en el nazisme i el paper que varen jugar diversos científics alemanys en l’holocaust. I també de la utilització, a voltes la manipulació, que el nazisme va fer d’estudis científics per justificar l’extermini de jueus, comunistes, polonesos, homosexuals, russos, gitanos… En aquest cas, tot arrenca de la tesi del protagonista de “L’esperit del temps” segons la qual “la mescla de dues races produeix el pitjor de totes dues. En comptes de potenciar-ne les possibles virtuts, en magnifica els defectes”. Així, no cal que l’autor esmenti en cap moment el nom del protagonista de la seva història per saber que es tracta de Konrad Lorenz que el 1973 rebrà el Premi Nobel de Medicina.

Al mateix temps, Domínguez ens enfronta als motius que adduïen alguns d’aquests científics per abraçar el nazisme: “Molts ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i del comunistes: ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments, i de vegades, fins i tot, els seus llibres, mobles, roba i automòbils. I ho férem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més”.

Sembla irreal tot el que se’ns relata fins que parem en el viu de tot plegat, que no és altre que: “L’home experimenta un vigoritzant plaer en la destrucció, en la destrucció per la destrucció, i la guerra és pura follia de destrucció. La sang vol sang, i quan apareix sempre sembla poca”. Sent així, segons que diu el protagonista sense nom, “Costa molt poc matar un ésser humà, […] i un colp has començat, la resta d’assassinats venen tot seguit, com una rutina”. I d’aquí  a l’afirmació determinant que els que feien la guerra en el bàndol hitlerià “potser estàvem més a prop de les fòrmiques que maten i esclavitzen els seus enemics que de la vida de les abelles. Formigues que conquisten nous territoris i exterminen les espècies autòctones. Sense pietat, mogudes per un instint d’ordre superior, d’una ferocitat implacable, que les fa insensibles al sofriment aliè. Sense possibilitat de demanar l’ànima”. I ho diu en parar esment en la mirada dels nins que poc abans havia dictaminat que eren invàlids tot sabent que aquella classificació implicava la seva mort en una cambra de gas.

Sembla inversemblant, per angoixosament esborronador, tot el que llegim, i en demanar-nos un cop més si el poble alemany s’adonava o no de l’extermini, el protagonista de Domínguez ens ho aclareix així: “Hi hagué un procés de ceguesa voluntària col·lectiva, d’aquiescència culpable, tan enquimerats com estàvem en la consecució d’aquella idea d’una nova pàtria”.

El protagonista de “L’esperit del temps”, científic de primer nivell, acabarà al front rus i fet presoner. Durant l’empresonament diu que completa amb èxit el seu procés de desnazificació.

La incomoditat que hom sent després de llegir aquest meritori text tant de bo servís per prendre plena consciència que la lluita contra els totalitarismes no ha de cessar mai. I per poc atentament que mirem el món ara mateix, acuitat pel coronavirus, veurem que són multitud els qui covarien amb tant de gust com honor l’ou de la serp.

“L’esperit del temps” va rebre el Premi Òmnium 2019.