marginàlies

Ja no queden llocs recòndits on la gent et mirava indissimuladament per endevinar d’on venies i assenyalant-te amablement que eres extern, foraster o estranger, es posaven a la teva disposició per si et podien ajudar en res. Ni hi trobes les esglésies obertes per oferir el consol de l’aire fresc en plena canícula. Ni pobles de passada ni passada de pobles, queden. I no és enyor; és l’estrèpit del col·lapse. En els bars dels pobles un temps isolats t’escometen amb la llengua franca i el disseny de moda i la música que no ho és han substituït la personalitat de l’amo o la madona, que ja no fan les especialitats en tapes de la casa. Ja no es pren la fresca, ans al contrari, els del lloc que sigui es defensen de les multituds que no saluden i dels saraus capvesprants sorollosos i etílics. I no és nostàlgia; és el càstig  de la massa i dels torrents incessants de suc. Per tot hi ha gent fent impossible perdre’s o desaparèixer ni que sigui unes hores. A qualsevol salt d’aigua o de roca que sols coneixien els més intrèpids de la vila hi trobes algú que no et perd de vista perquè tem que l’ataquis. Permanentment geolocalitzats consentim l’esclavatge dels autoretrats distribuïts immediatament a amics i no tant a través dels nous ginys de comunicació que, contradictòriament, ens entotsolen més que mai. I no és melangia; és el preu de no voler ser qui som.