marginàlies

Acaben de sonar les cinc de la matinada quan entra al taxi i nota bé la frescor de l’aire condicionat. El xofer, molt atent, després de saludar-lo amb veu de Leonard Cohen a punt d’entonar “Suzanne” i de saber on ha d’anar, li demana si li ve de gust un poc de música. És conscient, el taxista -pensa ell- que tan dematí les converses poden caure molt emplomades i, per això, millor no provocar-les.

Li pregunta si n’hi plau de clàssica. Ho deu du escrit en alguna arrua del front, rondina ell, que li agrada més la música culta que el heavy metal, per dir-ne un? És clar que l’accepta però s’hagués estimat molt més un monòleg cadenciós sense cap pretensió, amb aquella veu enamoradissa. O sentir “Suzanne”, ves! O encara millor “Take this waltz” tot i dubtar seriosament dels efectes poderosos de ses espatlles: ben segur que, com en la cançó del canadenc, ara mateix no farien plorar la mort, tant molles i endormiscades.

Cantava per ell el tros de la cançó de Cohen que fa  …This waltz, this waltz, this waltz, this waltz / With its very own breath of brandy and Death / Dragging its tail in the sea… quan el taxista engega la tardor de Vivaldi. No dirà que no a la peça escollida però considera que no lliga gens ni amb el lloc ni amb aquells instants ciutadans previs a l’alba literalment presos per les brigades municipals de neteja.

Pels carrers hi passa poca gent: els ressagats d’una nit de bojos o els que han de ser d’hora, com ell, a l’aeroport. La negror encara aclapara fent més creïble l’esgarriament dels sorolls  Els espais que de dia consolen, de nit fugen d’estudi.

Entrant a l’autovia, els violins sonen amb violència en acarar-se amb els camps de punts de llum d’intensitat diversa i homogènia vanitat. Sense el sol no hi ha horitzons per marcar els desitjos, es diu pres per una impaciència sobtada. On és el vals, Leonard, per celebrar l’inici d’un viatge a cegues?, es  demana fitant el clotell del taxista, que xiula Vivaldi amb força solvència.