Cada vint-i-cinc de gener des de fa trenta-quatre anys torna a veure volar la teulada de ca seva. Acabava de trencar l’alba, aquell vint-i-cinc de gener de mil nou-cents vuitanta-dos, quan un cap de fibló arrenglerà a l’aire totes les teules com si fossin avions de paper en formació, les féu volar un instant i les convertí en pluja de tests. Podria haver estat una tragèdia, però el tornado, del centenar de cases del poble, només n’elegí una i va ser la seva. I quan hagué aixecat la darrera teula, la seva darrera teula s’esvaí de cop. D’aleshores ençà commemora aquella apocalipsi de butxaca que el convertí en espantaocells, en ninot, imaginant-se les pitjors calamitats naturals, comparant-les amb el seu infortuni i donar-se per satisfet, malgrat tot.
Cada vint-i-cinc de gener, la suor freda auroral que li engarrota l’espinada i li apaga momentàniament el cervell per reviure el pànic i l’horror. La visió impúdica dels estimboris i el seu dormitori de fadrí satisfet sense sostre, sense tapall per celar el desordre íntim que tant preservaven. Mesos de precarietat, de festejar amb la intempèrie, d’acceptar ajuts i d’agrair la solidaritat a qui no feia comptes recompensar res mai. D’aleshores ençà no té por de res ni tem ningú, car considera que està curat d’espants de per vida.
Cada vint-i-cinc de gener els somnis del darrer son i tot s’afegeixen al record i avui ha vist com un exèrcit d’ombres batia el desert tot aixecant l’arena sense deixar-ne cap gra. No hi havia ulls al món per emparar-la tota i per això, en despertar-se, ho ha fet immers en una mar de llàgrimes i suor aspres que li han perdigonat la pell tenyint-la de sang.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!