marginàlies

Ses mans encara li fan olor de peix, una olor que considera ofensiva, després d’haver-se-les rentat un grapat de vegades –el vinagre, la llimona, el sabó i l’oli hi ha fet poca cosa-, quan mira fixament la fotografia d’ella, mig cos en amunt, davant una serralada de verd sumptuós que li costa situar. Feia anys, que no la veia, a la fotografia, i l’ha trobada sense cercar-la, dins un llibre que ha consultat a la recerca d’un vers. No recorda per què és en aquell llibre i no en les capses de fotos estrictament ordenades, que per això de l’ordre és odiós. Si vol dir res, aquella trobada sobtada, ja ho veurà, ja s’ho trobarà.  Ella somriu amb la intenció que els seus efectes perdurin, que es facin gairebé eterns, que l’esperit ho és, li deia ella, i contra ell no hi ha res que el desintegri. Ell hi torna a quedar enredat, en aquella llum amb ventoses i vesc, i és quan es demana per què diuen que les fotografies congelen el temps, els converteixen en animal mort conservat, si a ell, aquella imatge li socarra les parpelles. Fins que morí, ella conservà el somriure revoltós que se’t clavava amablement per fer-te tot el bé possible. I somrient, instants abans de retre’s, li recordà el que sempre li repetia com una invocació: que el silenci mai no concita la buidor, sinó que convoca la plenitud de totes les forces que permeten sentir la pell adragonada de la vida que mai no renuncia a res.  I des que ja no hi és, ella, fa tants d’anys, ell s’hi ha acostumat al silenci que tanmateix no l’envola, com a ella; que de vegades l’espanta i tot parlant sol, dient-se el que pensa i esgarrifant-se del poc que es diu i mal diu. I ara tornaria als àlbums de fotos a cercar la teia que l’aombri i li desgeli la veu, però les mans encara li puden a peix.