marginàlies

Tenia un any i mig quan morí Marilyn Monroe, el 5 d’agost de 1962, i en tenir l’edat de fer-me càrrec del mite, em cridà més l’atenció la peripècia vital de Norma Jeane Mortenson, el seu nom de veres, que no la icona que construïren al voltant del sobrenom. De fet, la primera pel·lícula seva que vaig veure va ser la darrera que acabà i va veure estrenar, “The Misfits” (1961), traduïda en castellà com “Vidas rebeldes”.

Record que aleshores, un capellà cinèfil, mossèn Bartomeu Suau Serra, que també ens descobrí Luis Buñuel, ens explicà que a aquella pel·lícula la va dirigir John Huston sobre un guió d’Arthur Miller, que va ser el seu darrer marit. I ens deia, el mossèn, tot eloqüent: “El gran Arthur Miller, autor de “Todos eran mis hijos”, “Muerte de un viajante” o “Las brujas de Salem”.  

Ell va ser, també, qui s’encarregà de contenir-me tota la càrrega eròtica que començava a descobrir-hi per molt pecat que fos, informant-me que Norma Jeane Mortenson va tenir una infància de cans: filla de divorciats i amb sa mare amb problemes mentals, fet que la dugué a ser hoste d’uns quants orfenats. També ens parlava com si oficiàs de la insatisfacció que sempre la perseguí; que volia demostrar que era una actriu que es prenia seriosament el seu ofici i no sols un objecte de desig sense ventre ni moca. I li ho agraesc, a mossèn Bartomeu Suau, que ens informàs d’aquell drama perquè vaig aconseguir apreuar com cal tant Norma com Marilyn. Tanmateix, ja corrien molts altres tòtems eròtics on repenjar les fortors juvenils. Tota manera, saber que per pijama es posava una gotes de Chanel número 5, segons diuen que digué, matisava, i molt!, la imatge de derrota que ens constà el mossèn.

Curiosament, un altre capellà, Ernesto Cardenal, em descobrí una altra Marilyn en el poema que li dedicà, “Oración por Marilyn Monroe”, en el que, sobre el seu aventurat suïcidi diu:

La película terminó sin el beso final.

La hallaron muerta en su cama con la mano en el teléfono.

Y los detectives no supieron a quién iba a llamar.

Saber més tard que Norma/Marilyn comprà la seva primera casa a Brentwood el 1961, mesos abans de morir-hi, em retornà per sempre al sentiment de desencís que m’aclapara cada cop que veig una imatge o pel·lícula seva.