marginàlies

A les sis i mitja del matí ja era al centre de salut perquè li parassin aquell vertigen que, a part d’encendre-li el ventrell i la cuina dels vòmits, el feia tastanejar com si anàs completament begut. De fet, li preocupava més la fila que feia anant com a de gambirot que no la insuportable sensació de no poder anar dret i a pas corrent. Per això, en pujar al taxi, abans de dir on volia anar, havia advertit el taxista que tenia un atac de vertigen; que no patís, que no anava gat. I immediatament li pregava que miràs de no fer cap maniobra brusca per no cridar el git. Ha arribat a punt de ser atès. El zelador l’ha fet asseure a una cadira de rodes, per si de cas,
ha aclarit.

Incòmode –no es considerva tan atropellat com per necessitar ajuda mecànica- l’ha atès una doctora vinguda de l’Est que li ha fet un reconeixement exhaustiu. Si en tot el temps d’exploració havia parlat poc, en asseure’s per explicar-li d’on li venia el vertigen, ha estat una bona estona i per no aclarir-li res més del que ja sabia. I tanmateix ha acabat demanant-li una injecció de qualsevol antivertigen per millorar l’angúnia de manera ràpida, a part de la pauta medicamentosa. Hi ha accedit, la doctora, a canvi que es fes allí mateix una analítica de sang per completar satisfactòriament l’acte mèdic. Ves quin remei! En el temps que ha hagut d’esperar que obrís el laboratori, l’antivertigen picat ha començat a fer efecte. Així i tot, encara li ha costat arribar a peu a la farmàcia que acabava la guàrdia. Sortint-ne, seguint el seu costum, ha tret el prospecte del Serc 8mg. Però no comptava que passava per una crisi de vertigen i abans de desplegar-lo del tot, el cap d’un acubó l’ha fet
desistir. No li ha servit, però, per evitar tornar a pensar que la literatura mèdica, per ell, és mera poesia. La terminologia química té quelcom d’engalipador, sosté. I bona prova en són els noms dels medicaments.  Incorporant amb certa freqüència els sufixos –in o –ïna, sermoneja adesiara en tertúlia, sembla com si volguessin distreure les malures i xacres que combaten: Nolotil, Trankimazín, Buscapina… Noms eufònics, familiars, simples, confiadors, que queden. Noms que res no tenen a veure què combaten. Què tindrà a veure, es demanava l’altre dia, el mot “Norlevo” amb l’evitació d’un possible embaràs hores després d’haver copulat? Encaboriat d’aquesta forma, esperant el verd d’un semàfor, sense voler, és a temps de sentir la conversa que mantenen dues joves i un mulat de bon veure amb accent brasiler. Sent paraules, escapçalls de frases. Fent dissimuladament dues cap a ells és a temps de sentir ben clarament com el brasiler asseverava que “Jesucrist va intervenir en la creació, ben clarament ho diu la Bíblia”.

I no és a temps de veure les cares de les dues joves perquè el semàfor, just en aquel moment, mostra el verd.