marginàlies

Aquest bolígraf retura. Ho dèiem fa per ventura una eternitat d’anys quan els bic tenien el connector metàl·lic, com la bola, i  ves a saber perquè, algun, fallava, escrivia amb intermitències. I passàvem un guster d’encalentir la boleta de la punta amb un misto pensant que hi havia quedat enganxada una taqueta minúscula de tinta seca que, amb la calentor, podia desprendre’s. No cal dir que ens semblava una operació molt transcendental i que ens sentíem mags.

N’acab de trobar un, ara, de bic cristall amb el connector de plàstic, la punta de llautó i la bola de tungstè (metall de transició, de color gris d’acer, molt dur, fusible a 3.370 °C (símbol, W; nombre atòmic, 74; pes atòmic, 183,85) que s’ha posat a returar en el moment d’escriure una ocurrència que hagués pogut esdevenir –n’estava convençut- una mena de perla. I abans de prendre’n un altre del caramull d’estris d’escriptura que tenc a l’abast, m’he entretingut pensat en aquesta fotesa, prova claríssima que l’ocurrència no valia un gafet.