marginàlies

Gumersind ha comparegut a Can Gazà cap a les 10 del matí. Estava inquiet perquè no sabia exactament el funcionament del casal, quin tipus de persones excloses admetia i perquè se sent a punt de l’estimbada que el pot deixar fora de combat. Té 51 anys, està separat de fa anys, per una bretolada passà un temps a la presó, no beu ni pren res de nociu ni il·legal, i no hi ha manera de trobar feina. Està apuntat al SOIB però no té cap dèficit mental o físic que li pugui atorgar el grau de minusvalidesa necessari per accedir a una peenecé de misèria. Viu a ca sa mare però li sap un greu de l’ànima ser una càrrega per a una dona que n’ha vistes i patides de tot color, del seu fill.

En haver relatat gairebé textualment el que acab de referir ha dit exhaust:

-No, ja està… Vull dir.. Ai! Vostè m’entén, no?

Certament i dissortada, a Can Gazà coneixem prou bé relats de vida com el de Gumersind, raó per la qual no cal aprofundir gens en els detalls de vides mòltes, apallissades en excés i permanentment de gambirot. Detalls, val a dir, que no calen mai per socórrer, per ben atendre, per aixoplugar.

El llenguatge té aquestes coses extraordinàries: amb un qüern de miques en forma de mots en té prou per posar-te en situació o en solfa; perquè entris amb peu fiter en les qüestions més envitricollades o en realitats punyents i corprenedores. El seu poder és tan alt, que a Gumersind li ha bastat enginyar una construcció gramatical simple i el remat final de punts suspensius i interjeccions perquè els qui l’escoltàvem entréssim dins la vasa que ens ha marcat per fer-nos càrrec de tot. L’havíem entès, efectivament.

En la casa del pobre el vocabulari també va curt de tot, però manté intacta la dignitat. No, ja està… Vull dir… Ai! M’heu entès, no?