marginàlies

La xafogor tanmateix no pot amb els detalls que la sorprenen i, ni que sigui un instant, la vencen; o en tot cas la convencen perquè deixi de ser tan arrogant. I si les particularitats es conxorxen amb l’atzar, aquest ésser viu inaprehensible, la meravella es fa lloc amb tota la seva esplendor.

Fa tres dies vaig acabar de llegir una novel·la -ni el títol ni l’autor importen- que em va deixar molt a plaer, i fins a dalt d’idees i d’inspiracions que vaig passar a llapis en els marges. Ahir en vaig començar una altra -tampoc no importen ni l’autor ni el títol- que res tenien a veure ni en el temps en què foren escrites, ni en el tema que tractaven, ni en la forma d’expressar-ho.

He de dir que aquesta segona novel·la, d’entrada, no m’interessà tant com la primera encara que la manera de dir de l’autor m’abellia i m’engrescava.

Avui dematí, després del primer cafè, hi he tornat i al poc temps de lectura s’ha produït el prodigi: l’autor es feia ressò de la impressió que li havia fet un paràgraf de la primera novel·la, la que m’assacià, i la reproduïa gairebé amb les mateixes paraules que jo ho havia fet en el seu moment. Sentir-me equiparable ni que fos en un detall amb un autor exigent i celebrat ha fet desaparèixer la insofrible calda.

No hi ha poc que no bast…