marginàlies

Avui fa 82 anys que assassinaren Federico García Lorca i els hereus dels seus assassins segueixen bravejant del seu feixisme, traient pit de la seva absoluta misèria ètica, escaïnant de valent mentre menyspreen tot allò que ignoren –que ho és gairebé tot- i gaudint d’impunitat per a les seves bestieses i calamitats. És clar que segueixen menystenint i vexant García Lorca com menystenen i vexen qui vol ser qui és sense tutela, bé sigui persona o poble. I tanmateix no se’n sortiran, ja ho sabem, encara que caldrà molta perseverança i molta ració de temperança per aconseguir-ho.

Fa bé, avui, ara que per l’illa els trons gaudeixen d’entremaliar les calmes atàviques del mes d’agost de recordar aquesta estrofa del poema “Ciudad sin sueño (Nocturno del Brooklyn Bridge)” de “Poeta en Nueva York”:

No es sueño la vida. ¡Alerta! ¡Alerta! ¡Alerta!
Nos caemos por las escaleras para comer la tierra húmeda
o subimos al filo de la nieve con el coro de las dalias muertas.
Pero no hay olvido, ni sueño:
carne viva. Los besos atan las bocas
en una maraña de venas recientes
y al que le duele su dolor le dolerá sin descanso
y al que teme la muerte la llevará sobre sus hombros.