marginàlies

Avui fa noranta-vuit anys que morí Joan Salvat-Papasseit. Sempre és hora de fer present qualsevol dels seus poemes, com “Res no és mesquí”, i gratar-hi per trobar-hi sempre quelcom nou:

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

I dit sencer per Ovidi Montllor pren una volada inaudita:

I també avui en fa vuitanta-un que ho va fer Gabriel Alomar i Villalonga. Fa bé redir el seu poema “Estrofa al vent”:

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.

I eternament la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

I encara fa més bé sentir-lo cantar a Maria del Mar Bonet: