marginàlies

Vaig rebre l’any nou en terres de call vermell, en territori blaibonetià, antonividalenc o antoniavicencià, com vulgueu, i en família. Un detall que no hagués passat d’aquí en avall, certament, si avui dematí, de pura esma, no hagués anat a la poesia completa de Blai Bonet i en el punt de lectura: la pàgina 387.

Per començar bé l’any del Tricentenari de la pèrdua de la nostra sobirania i del set-centè de la mort de Ramon Llull -que segueix il·luminant eternament cervells lliures- res millor que acudir a Johann Sebastian Bach i a la seva “Cantata per a cap d’any” (BCA024, BWV 171) dirigida per Karl Richter (1926-1981) un dels especialistes a dir bé i a fer ben dir el geni d’Eisenach. La cantata comença dient poc més o menys, “Déu, com el teu nom, així és la teva lloança” i cap al final fa un prec rotund: “Enguany protegeix-nos del foc, de la pesta i del perill de la guerra”. Val a dir que és un demanda perfectament vàlida més de dos-cents anys després si prenem el foc com a imatge de la destrucció de tota mena de patrimonis i la pesta com a metàfora de les pandèmies, siguin eboles, sides o feixismes.

I mentre Bach prega, Blai Bonet adverteix:

Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

Versos finals del poema “Garpar Hauser núm. 2”, inclòs en el llibre “Els fets”, escrit entre el desembre de 1972 i l’abril de 1973.