marginàlies

Escriu a raig i a l’ombra del pensament en no ser capaç de dir en vers resplendent allò que no li passa o el que li ha passat sense deixar missatge ni penyora. O una cosa així, escriu amb tota la claror. I vet aquí la cosa, segueix enlletrant, el dilema i el repte, la cosa que és mala de dir, que no vol ser dita; allò que escapa a tota definició però que ens vigila tothora, que es fa entrebanc i ens immobilitza, escriu amb la mirada perduda. Aquesta cosa que vol ser déu, subratlla, que dicta sentència sense ser jutge, sent més aviat sutja. Sí, insisteix sense exercir cap pressió al bolígraf, aquesta cosa indefinible que ens fa ser sulls el matí, malombrosos en tocar la nit, criminals manta vegades i que ens invisibilitza perquè ningú no ens pugui assenyalar en haver mort; perquè ningú no pugui dir res de nosaltres. Clar, segueix després d’un descans amb espines, aquesta cosa que defuig el nom, aquesta agrura permanent, aquest rastre de tinta que ens deixen els instants que rebenten sense conèixer el tacte per recordar-nos que tot, en un moment, deixarà de ser perquè no hi serem, perquè per força haurem deixat de voler ser equilibri.