marginàlies

Des de fa quaranta-un anys, avui se celebra la diada o dia de les Illes Balears, que commemora l’entrada en vigor del seu Estatut d’Autonomia que s’aprovà el 28 de febrer de 1983. Curiosament, o no, la reforma d’aquest Estatut de l’any 2007 també vigeix des del primer de març d’aquest any.

Val a dir que cada illa té la seva pròpia diada, evidentment i com cal: Mallorca el 31 de desembre, Menorca el 17 de gener, el 8 d’agost Eivissa i el 24 de juliol Formentera.

A l’arxipèlag, ningú se sent “balear”, com no pot ser d’altra manera: les illes, per elles mateixes, són universos propis i mantenen visions del món igualment pròpies. L’administració pública provinent del continent -que mai no voldrà entendre les dinàmiques singulars de les illes- tractarà l’arxipèlag  com si fos un territori qualsevol amb continuïtat territorial i d’aquí rauen tots -o la majoria- de mals.

Aquesta concepció continental també es va imposar a l’hora d’elaborar l’Estatut d’Autonomia que, en lloc de dotar de tot el poder a cada illa -amb un govern harmonitzador- crea un govern supraillenc amb tots els poders, que manté en un segon pla de decisió les illes.

I és aquesta mateixa concepció que imposa amb calçador una Diada -o Dia- que ningú no es creu ni se sent, òbviament. A les Balears no hi ha balears; hi ha mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers.

No només això, sinó que l’inefable i indigne president del Parlament de les Illes Balears, renega del “sistema autonòmic”, que considera fracassat, i exalta en castellà llepó la «unidad inquebrantable de España».

El primer de març a les Illes Balears i Pitiüses, ni Dia ni Diada.