marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

15 d'agost de 2012
0 comentaris

NI ASE NI AUBARDÀ

Uns comptes fa l’ase, altres el traginer i distintes a totes dues l’amo de l’ase, es lamenta mirant amb ràbia la pantalla de l’ordinador. M’he aixecat prest per escriure. Pensava tenir un cap de fil aprofitable que, a l’hora de la veritat, ha estat llufa, una llufa enorme i pudent. He sabut esperar, però, mirant com dormia na Sussi sobre el seu costat esquerre, seductorament encongida, amb una bata arregussada fins als malucs. Alenava sense fer-ho gens perceptible amb un mig somrís que aixecava tremperes. 

 

Fa tres dies que és amb mi, na Sussi. Només vingué amb tres mudes perquè encara no sap si quedarà indefinidament. Ha estrenat feina i no hi cap d’alegria. Un contracte de tres mesos, només, a una agència de notícies. No sap què ha de fer del seu cos. Vint-i-set anys esplendorosos d’indecisió alegrats per una feina precària però vivificant en els temps que corren. És una dolcíssima cagadubtes i diu de mi que som un gran amant perquè cerc primer la seva complaença. Ha estat repassant-li l’espinada que he recuperat el fil del relat i just quan era a l’ordinador m’ha telefonat ma mare i quan ho fa en té per estona, i som incapaç de dir-li que tenc pressa i que he de penjar. Tanmateix, les converses són calcs unes de les altres:

que el teu pare em farà tornar boja amb el seu manfotisme de tot. Des que s’ha jubilat que no fa res, res de res. Només davalla a comprar el diari, que llegeix de punta a punta, i fa cafès descafeïnats un darrera l’altre amb la cafetera ultrasònica que li regalares. I els horabaixes, després de fer una becaina llarga, posa la tele en aquell canal de bèsties que tant li agrada i fins a l’hora de sopar. I menja com un trabuc! Per paga, no té res: ni sucre, ni colesterol, ni la sang alta… I per estirar-li més de dues paraules m’hi he d’estar hores. Ell de sempre ha parlat poc, però des que s’ha jubilat que sembla com si s’hagués tallat la llengua. I de cada dia fa més cadufs, fill meu, que estic segura que té Alzheimer però la metgessa insisteix que no. Haurem de canviar de doctora perquè amb aquesta no hi ha confiança i sense confiança no hi ha malura que es curi. I tu, fill meu, hauries de venir a viure amb nosaltres, que jo ja no puc més, i tu, sol, menjant qui sap què i fiant-te de qualsevol gata maula que s’aprofita de la teva innocència, que sempre has estat massa bo…

A la merda!, tecleja com si martellegés l’escriptor jove que es vol menjar el món escrivint només per ell les més belles històries. Per tu s’ha tret l’ase de l’estable, escriu ara lentament. I tanmateix, mai no seràs ase ni aubardà. Ja té raó ma mare.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.