marginàlies

Vaig conèixer personalment Eliseu Climent començant l’any 2006. El novembre del 2005 vaig ser elegit president de l’Obra Cultural Balear (OCB) i un dels objectius de la candidatura “Més per l’Obra” que vaig encapçalar era la revitalització de la “Federació Llull”, que integra Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i l’OCB. Aquesta entitat s’havia constituït al Castell de Bellver el 23 de juny de l’any 1990 -i s’elegí primer president Josep M. Llompart-, i fins a aquell moment, l’any 2005, consideràvem que s’havia d’aprofitar molt més la seva inqüestionable força agermanadora. Així ho creien també les altres dues associacions i ben aviat posàrem fil a l’agulla. Jordi Porta i Ribalta (1936-2023) presidia Òmnium i Eliseu Climent ACPV.

N’Eliseu ens havia citat a les delegacions d’Òmnium i OCB al vell “El Siglo” valencià, edifici que havia adquirit ACPV l’any 2004 per reconvertir-lo en l’Octubre, centre de cultura contemporània. S’havia fixat el 9 d’octubre del 2006 per inaugurar-lo, la remodelació estava força avançada però n’Eliseu no les tenia totes. Anava inquiet però alhora d’allò més engrescat per haver aconseguit plantar un centre de catalanitat en el rovell de l’ou de València, a dues passes de l’Ajuntament.

Aleshores em va rebre amb la seva encomanadissa amabilitat i sent jo un desconegut en els cercles culturals i el consegüent activisme que ell coneixia prou bé, s’interessà per les meves deus. I a partir d’aquella trobada i conversa ens intercanviàrem efectes i consideracions.

D’ell m’impressionà la decisió amb què ho acarava tot, les coneixences que tenia, la facilitat amb què es veia amb un i amb l’altre i, més que cap altra cosa, la seva aclaparadora capacitat seductora. I, és clar, també i part damunt de tot, el seu saber, la seva manya i l’astúcia necessària per engegar i dur a bon port projectes que semblaven impossibles, com el mateix centre Octubre.

Record especialment quan el 2009 presentà a la Federació Llull la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres” que impulsà ACPV per tal d’assegurar la recepció de TV3 al País Valencià i al nostre arxipèlag, i garantir igualment la continuïtat de la recepció dels mitjans en basc a Navarra i dels mitjans en gallec a les zones limítrofes de Lleó i Astúries. S’havien de reunir 500.000 firmes perquè la iniciativa s’arribàs a debatre al Congrés dels Diputats, una xifra de vertigen que molts vèiem gairebé impossible. Doncs bé, se n’aconseguiren 651.650 de vàlides. I malgrat aquest esforç immens, el Govern Zapatero no la va voler tractar, el Partit Popular guanyà les eleccions generals i el setembre de 2012 la va rebutjar.

Tanmateix, un anys i set mesos abans, el febrer de 2011, es deixà de rebre TV3 al País Valencià i en Eliseu Climent tot era desolació. I per si no bastàs això, el govern Camps inicià el calvari de les multes que posaren en perill tant el patrimoni personal d’Eliseu com de l’ACPV. Catalunya Ràdio seguí el mateix camí i el gener de 2014, també sota amenaça de multa de part del govern valencià, s’interrompé l’emissió.

Divendres passat quan vaig anar a saludar Eliseu abans que començàs la Nit de la Cultura en el decurs de la qual ell rebria el Premi 31 de Desembre Gabriel Alomar, pensava en tot això que corre el perill de passar per malla, oblidat injustament, i en totes les ocasions en què hem parlat, fruït i xalat, n’Eliseu i jo. Pensava en l’homenàs que és, un homenot a la manera de Pla que m’atrevesc a qualificar de legendari per tot el que ha fet i fa pels Països Catalans que, com digué a la plaça de bous de València el 24 d’abril de 2016 en la concentració “Pel País Valencià” promoguda per la Federació Llull, “no són diversos: són el mateix”.