marginàlies

Avui fa 96 anys que va néixer a Manacor Miquel Àngel Riera, un autor imprescindible.
El primer poema del primer llibre, “Poemes a Nai”, que va publicar a l’editorial Daedalus de Palma el 1965 és el mític:

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
d’ésser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de panteix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta’teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T’estim, però me’n fot. Visc a l’espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificant que em deixi dir-te:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

I la darrera estrofa del darrer poema de la seva darrera obra original editada, “El pis de la badia”, Columna el 1992, que també dedica a Nai:

Més enllà dels balcons, existeix un entorn,
segueix havent-hi cel, i més poble, i gavines,
un món que ens sembla nostre de tant que el tenim vist:
dins ell ocorren coses que ens fascinen o enutgen,
que a voltes ens fan ganes de pujar a l’escenari
i d’altres ens en fan de fer caure el teló.
Però la vida avança, la vida és viva i roda
i ens passa per damunt com un cavall, colpint-nos,
deixant-nos malferits, sovint amb moltes ganes
de prest tornar-ho ser. I és que a l’humà l’inflama
molt més que la bonança el gust de la tempesta,
el flagell d’aquells vents que fan cridar les pedres
i a ell li fan patir els sotracs de l’amor
que aguanta dolorit, mes feliç, fins que un dia,
exhaust de no ser ell ni ja saber què nom,
demana respirar, emergir enmig de tot
com nosaltres ho feim, al pis de la badia.