marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

9 d'agost de 2022
0 comentaris

NAGASAKI, SETANTA-SET ANYS DESPRÉS

Avui fa 77 anys de la segona bomba atòmica que els Estat Units de Nord-Amèrica llançaren sobre la ciutat japonesa de Nagasaki. La primera, i probablement la que més es recorda, es va llançar el dia 8, un dia abans, sobre Hiroshima. No és un nombre rodó, però això no ha servir d’excusa per no recordar els més de 40.000 morts i més de 60.000 ferits que causà en un instant. Els supervivents d’aquest infern parlaven d’una llum molt intensa, milenars de llamps caient a l’hora, seguit d’un soroll eixordador. I després, un llarguíssim silenci que molts allargaven fins als deu minuts en què no es va sentir absolutament res.

I de tota aquesta història de destrucció absoluta creada per la cara més fosca de l’ésser humà concentrada a Hiroshima i Nagasaki, colpeix profundament el calvari que seguiren els supervivents, els hibakusha, que foren –encara ho són- marginats i estigmatitzats. Són, per tant, doblement víctimes, de l’infern a la terra i de la depredació humana que no coneix fronteres.

El pitjor de les dues bombes atòmiques va ser que d’aquelles explosions en naixeren altres tan destructores, a la llarga, com les que esclataren a 500 metres del terra per arrasar-ho tot. És possible, no probable, que es pugui posar fre a l’escalada atòmica, que es pugui eradicar, fins i tot, l’armament atòmic. Que eradiquem la depredació humana, la seva capacitat infinita de marginar, deportar i explotar, és, senzillament, el somni que mai no ha trobat la bastida.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.