marginàlies

Són molts els escriptors catalans que han fet poemes de Nadal i encara sovintegen els nins que en el dinar del 25 de desembre s’enfilen a una cadira i reciten acompanyats del ball preceptiu dels braços. Nadal, per això i perquè ha nascut el minyonet que serà Salvador, bé es mereix unes matines amb sibil·la i uns versos més o menys colpidors que no desdiguin gens de l’exultació obligada.

I tot, a més, per celebrar –és un dir- que un dia a l’any s’imposa l’alegria o els seus succedanis més cridaners. Semblantment, els diaris i els altres mitjans, per tal de fer universal aquesta joia solidària, dediquen espai generós a la part més mal ombrosa del Nadal, la que s’aparta de l’alegria generada per la loteria (que toca a qui toca, però tots ho celebram com una victòria global sobre tots els mals fats) i de la tradició que imposa els molts d’anys i les bones festes. És la part de la solitud profunda i gairebé intractable de l’ésser humà i del seu abandonament, que es fa ben visible encara que l’ignorem. Sabem prou bé que els pobres, passat Nadal, seguiran ben igual i continuaran fent la mateixa nosa que feien el 23 de desembre.

Tanmateix, la generositat a raig que mostram per Nadal és impostora: fa part dels paperots que feim per tal de quedar bé i que no sigui dit de nosaltres que som uns sulls i esgarriacries. Tan impostora és, la generositat nadalenca, que no és gens retòric demanar-se que seria del Nadal sense els pobres a qui lliurar torró fort sense tenir en compte que no tenen barram.

Per tant, poetem de valent, per Nadal, però per dir que la bona nova, sinó és diària, és senzillament una estafa.