marginàlies

Anit a l’Auditòrium de Palma tingué lloc la segona edició del concert “Música per a l’exili”, un projecte de “Memorial Democràtic” que arribà a Mallorca de la mà de l’OCB i l’”Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca”.  El concert, com s’indica el programa de mà, pretén alçar-se com una contribució artística en homenatge a tots els que van patir la pèrdua i el sentiment d’estrangeria lluny de la seva terra.

Basat en textos de Joan Oliver, Pablo Neruda, Víctor Jara i Lluís Llach, la direcció musical i la creació de l’espectacle són de Pau Guillamet “Guillamino” i de Manuel García, Premi Nacional de la Música de Xile. El grup de músics està format per Alejandro Soto, Miquel Sospedra, Jordi Rudé, Sisu Coromina i Toni Molina. Ahir a l’Auditòrium hi cantaren Maria del Mar Bonet, que tancà el concert de forma brillant; Sílvia Pérez Cruz, que omplí tots els racons de sentiment amb “Corrandes de l’exili”, de Pere Quart; Refree; Javier Ruibal; Kepa Junkera i Eliseo Parra.

Un concert memorial i també memorable per recordar que fa setanta anys la Guerra Civil no s’acabà per a tots: per a molts milers de ciutadans de l’Estat espanyol, fa setanta anys tingué lloc l’inici d’una nova batalla tan cruenta com les altres: la de l’exili.  Una batalla que, en certs caires, encara dura i en la que l’arma més mortífera va ser i és el silenci.

Fa setanta anys, veritables allaus humanes ho hagueren d’abandonar tot i de pressa per salvar la vida i per mirar de sobreviure lluny dels seus espais naturals de vida i de relació; lluny del seu país i de la seva pròpia història. Altres contingents impossibles de quantificar també iniciaren un exili interior tan anorreador i innoble com l’altre. Molts, moriren com si fossin bandejats o facinerosos sota la llosa injusta dels denigrats, dels estigmatitzats. Molts altres moriren assassinats i les seves despulles amuntegades en fosses comunes que, encara ara, el pes del silenci  impedeix exhumar perretornar-los la deguda honorabilitat.

Aquest memorial de música i cançons és un homenatge a aquests silenciats, als que varen ser trets de casa seva a la força i abandonats a un èxode atroç; als que varen haver de viure estranyats a casa pròpia; als que moriren defensant la dignitat, la llibertat i el progrés. I, per extensió, també vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que, ara mateix, es veuen obligades a haver de marxar dels seus països per causes polítiques, econòmiques, socials, religioses o de qualsevol altre índole. Així, és un clam a favor de la tolerància, del diàleg, de la igualtat i de la riquesa que comporta la diversitat. Per això mateix, també és un cant contra el totalitarisme, la submissió i tota casta de segregació.