marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de febrer de 2012
4 comentaris

MOS FILLS DESOBEDIENTS ALS ESTRANYS M’HAN SUBJUGADA

Anselm Turmeda va néixer a Palma el 1355 i morí a Tunis amb el nom d’Abu Muhàmmad Abdàllah Ibn Abdàllah at-Tarjuman al-Mayurqui, això és, Abdal•là el torsimany, el mallorquí, en data desconeguda, però posterior a l’any 1423. A la capital de Tunícia escriu “Llibre de bons amonestaments”, el 1398; “Cobles de la divisió del Regne de Mallorques”, també el 1398;  “Profecies”, entre 1404 i 1407; “Llibre de tres”, entre 1405 i 1407; “Disputa de l’ase”, el 1418; i “Tuhfat al-arib fi ar-radd ala ahl as-salib” (o “Autobiografia i atac als partidaris de la creu”), el 1420.

 

No és la meva intenció parlar in extenso d’aquest mallorquí savi i universal, ni fer cap aproximació sumària a alguna de les seves obres, però ahir, per pur atzar, vaig rescatar el disc de Maria del Mar Bonet, que porta el seu nom per títol, editat per Bocaccio el 1971 i que conté una cançó basada en les “Cobles” d’en Turmeda musicades per Jacques Denjean. I val a dir que em va emocionar tant com el primer dia. Mentre tornava a gaudir el disc (un pic i un altre fins a no sé quants) em demanava què en deuen saber les nostres màximes autoritats polítiques d’aquest apòstata versat en gramàtica, lògica, teologia, física i astronomia que de Tunis estant escrivia en català. I si de cas diuen que n’han sentit a parlar, ¿han llegit –o sentit, encara millor, en la veu de Maria del Mar- les “cobles grosseres en pla català” (segons Anselm Turmeda mateix) que escrigué el 1398, tres de les quals fan:

Mos fills desobedients
als estranys m’han subjugada.
Per los llurs mals regiments
concòrdia han gitada,
e fortment l’han avilada
del regne, ab deshonor;
e sa germana amor
ab trompes l’han bandejada.
[…]
No em sé per quina raó
los meus fills m’han avorrida,
ne per què divisió
entre ells és establida.
Si ma gent era unida
viurien segurament.
Lloar me puix a la gent
que de tots béns són fornida.
[…]
Un eximpli us en vull dar:
tres llances ensems lligades
a tard se ponan trencar
mentre sien ajustades,
e si són deseparades
rompran-se lleugerament;
mentre hi haja uniment
jamai no seran trencades.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Es trenca l’ajust

    quan es confon la unitat

    amb la manca de diversitat

    Es trenca l’ajust

    quan es va contra la diversitat

    i el respecte a l’altre.

    Es trenca l’ajust

    quan des dalt s’és més cabut encara que l’aragonés.

    Es trenca l’ajust

    quan es de dalt volen espanyoletjar als de baix.

    Es trenca l’ajust

    quan els de baix són lliures

    de no sometres

    ni ser sota

    els impresentables de dalt

    carents de tot respecte i lògica viscuda

    que no siga la de la seua inventiva

    i còpia meretriu al igual tanmateix de l’una, gran i lliure

    alhora que treballen més per l’ajust amb altres i -apañuelos-

    que per la genuïtat pròpia i nostrada.

    Es trenca l’ajust

    volen posar els pobles al servei de la llengua

    i no la llengua al servei dels seus pobles

    i al de l’-internament-.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.