marginàlies

En José morí cremat fa dos dies. El foc s’inicià a ca seva i sembla que fortuïtament. Segons els veïns, l’habitatge no disposava de corrent elèctric, raó per la qual l’home, en tocar la nit, emprava espelmes. Els bombers, quan aconseguiren entrar a la casa, es toparen amb caramulls de deixalles i brossa; més de vuit mil quilos, asseguren els empleats de l’empresa municipal de neteja. I és que en José rebostejava per dins els contenidors de residus i en qualsevol caramull de trastos que trobava en les seves deambulacions diàries. I del rebosteig compulsiu en prenia acta en forma d’andròmines que amuntegava. Per això, en dir dels cronistes, patia la síndrome de Diògenes, el filòsof de Sínope que menyspreava la ciència i les convencions socials, entre moltes altres insurreccions. Diògenes de Sínope podria perfectament passar per patró dels marginats més profunds i sense sostre, de les persones que dormen en el carrer, ja que ell practicava descarnadament la pobresa més extrema i d’una alfàbia en féu refugi nocturn.

Jo coneixia en José, una coneixença de poques paraules i molt de respecte, perquè des de fa temps dinava a Can Gazà i, com a contribució, ens duia el pa tirat que trobava per als animals; poca cosa, tanmateix. Curiosament, feia el mateix nom i els mateixos llinatges d’un altre gazanenc que se n’anà fa uns anys empaitat de valent per la ludopatia i els deutes que li generava. Dos clons administratius, li vaig dir que eren, i no em va entendre, però em somrigué.

Li havíem fet ofertes en ferm de quedar al casal, en veure la seva precarietat en els gests i la mirada, però les refusava sempre amablement dient que disposava de sostre. I és ara, quan el foc l’ha consumit, que penses si havíem fet prou per trobar-li el fil ben magre del que li penjava la vida per tal de reforçar-lo. És davant la tragèdia que se’t remou la consciència i la ira tot pensant en la legió dels que no importen gens i a ningú; de les persones que passen per totes les malles emotives i socials. En resar-li un parenostre ahir, abans de dinar, amb tots els seus companys de menjador i de conversa, el res tens i esburbat en molts dels congregats et venia a dir que la resposta, ai las!, no és en cap vent bobdylanià.

En José tenia la cara generosa i permanentment envermellida. En recordar-lo, no costa gens imaginar-lo amb Diògenes de Sínope, el seu mestre, fanalet en mà a ple dia pels carrers i les places d’Atenes cercant afanyosament i inútil hòmens honests.