marginàlies

Els diaris de l’illa n’informaven en gasetilla acompanyada de fotografia: el matí del dimecres passat, dia 21, l’endemà de la festa gran de Palma, trobaren una dona morta al carrer; o per més precisar, en un carreró d’una de les zones més valorades de la ciutat. En trobar-la enrodillada amb tapament divers i suvora una bossa farcida d’andròmines, era qualificada d’indigent. S’informava, igualment, que la policia havia obert una investigació per determinar-ne la mort. No en sabrem res més, és clar; no se’n farà cap seguiment, d’aquest breu periodístic. A qui importa que la causa de la seva mort, en el fons,  hagi estat una solitud intractable? No seria estrany que aquesta dona hagués proclamat que vivia al carrer perquè era un esperit lliure i alliberat de les servituds dels que mantenim casa, feina i  adotzenament. La percepció de buidor, la sensació de nul·litat extrema o l’alienament més atroç congria aquests miratges. O bé que s’hi veiés abocada a contracor per viure pendent d’un ànsia obstinada que la consumia. És igual. Ha mort on no li calia. Cap flor no recordarà el lloc on va morir ni ningú li escriurà l’epitafi. Hi ha morts que ens avergonyeixen i per això val més ignorar-les.