marginàlies

Ovidi Montllor recorda Teresa, la que, de marrecs, els donava lliçons d’anatomia. Costa de creure que el març que ve farà setze anys que el grandíssim Ovidi deixà de dir-les clares, totes i rotundes. I dia 28 d’aquest en farà devuit que també partí Josep M. Llompart, de qui repàs mentalment el seu camí florit.

Redéu, ja hem arribat a la majoria d’edat sense ell i tot indica que som més beneits que quan ens deixà el seny i la bona criança. “En la seva mà dreta / caramels i cinematografies, / infantesa. / Batre d’ales, coloms, fassers / en la seva mà dreta. / Aigua de penya tallada, amor, / les arrels de la vena. / Un  capvespre de setembre / en la seva mà dreta, / Vela, carícia, embat, / ocelleria a la branca, / el sol cap a la carena. / La mort a nivell de bes / en la seva mà dreta”.

I sort que encara en tenim que alguns no es deixen enredar per l’ardor –o la cremor- dels que propugnen la reducció de cervell com a solució als mals que infringim els diferents i malden per dir amb la claror que correspon als rebels amb tota causa.

Antònia Vicens, per exemple, que acaba d’editar “Ànima de gos”, que em té ben atrapat i em demana una atenció que no puc defugir. Què faria jo en lloc del gos pigall d’un assassí de dones?