marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 d'octubre de 2009
0 comentaris

MITJA HORA EN EL BAR

Entres al bar i t’asseus a badocar. Tanmateix, cap pensament no s’atreveix a voler ser vers i ara et sobra  temps. Demanes d’esma un cafè amb llet i el prens a glopets de tast, car el preu s’ho paga: dos amb cinc. I en acabar de fer el primer, recordes la cara de la jove amb la que t’has creuat venint de l’aeroport, tu en taxi i ella en bus.

No saps quina estona heu mantingut ferma la mirada d’un dins l’altra. I això no obstant, en la línia de contacte dels seus llavis oferidors hi ha cabut de tot. Rera aquell somrís franc, sense traves; a popa d’aquell mig bes desafiant de qui sap que ho pot oferir tot perquè està estalvi d’escomeses, hi has apilat molt de tacte contingut, caramulls de fressa emmanillada.

I mires les cares dels que comparteixen bar amb tu. Cada cara una història i l’avorriment que les  agermana. Els rostres ho amaguen tot, et dius. Quants d’ells es deleixen quan veuen sang, com tu cafè, i la prendrien, també com tu, a glopets de nina poma? Quin d’ells i a quin preu seria capaç de matar-te? Aquest mateix, a qui mires com ho feien els ferrers d’un temps sense carbó, si segueixes escrutant-lo per anotar bestieses, com si li fessis un retrat amb lletres, ben aviat et desafiarà.

Tens pixera i no t’agrada orinar en els excusats públics: la majoria tenen el trespol anegat d’orines fètides. Però t’hauràs d’empassar l’oi, si tampoc no et plau fer-ho caninament a qualsevol cantonada o a la soca d’un plataner de la rambla.

Adesiara mires el rellotge i no t’adones que està aturat a les 17,47. Perquè no el retiren, si no toca hores? Quan vas a pagar el cafè amb llet t’entren ganes de dir-li-ho al cambrer, per què no adverteixen el personal que el rellotge està aturat. És clar, t’autoalliçones immediatament: els clients habituals ho deuen saber, que el rellotge gran, guapo, amb l’esfera esgrogueïda per la inactivitat és una enganyifa; i tu ets un client esporàdic, fidel però discontinu.

Pagues el cafè amb llet amb un bitllet de 20 i el cambrer no et perdona els cinc cèntims. Mira, si fossis client preferent, no te’ls cobraria. I en veure la mà dreta del cabrer que cerca les monedes necessàries per tornar-te el canvi de dins la bosseta que dur fermada a la cintura, caus en el compte que una bona mort no sempre és el corol·lari plaent d’una mala vida.

Tampoc els que han fet bondat a costa d’encotillar plaers i desigs, tenen assegurada la mort que tothom voldria: n’han tingut prou morint en vida. Per molts de discursos i penses atrotinats, encara deixes cinc  cèntims de propina al fàmul de poques paraules.

El temps del rellotge del bar no compte, però el teu sí. T’esperen i ja arribes tard. I encara has d’anar a pixar. Sempre t’encantes badocant quan cap pensament no vol jugar a fer de vers.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.