marginàlies

Passa’m l’absenta, que tenc moltes coses a dir per escrit i ni la vull errar ni cometre cap falta d’ortografia. O l’oxitocina, que d’alguna manera he de fer els ossos en el lleu que ja ni em deixen alenar. Anar a ioga no em serveix de res, ans al contrari: com més om (“Om mani padme hum), més
contorsió dels aploms. Tot s’ha de dir, no obstant: em basta lletrejar Tenzin Gyatso per temperar l’ardor de la bilis. No la trobes, a l’absenta? Rere el lleixiu, vora l’amoníac i el salfumant la vaig deixar l’altre dia per espantar el delit, però ja no puc pus. Ara mateix m’acabaria a besades les calaveres de les amors que em robaren pensa i sentiment, i que es moriren sense llegar-me la
seva saviesa i el to adient per dir-ho tot amb rotunditat i sense gens d’escandalera.

Com puc ben desar en la memòria allò que em cal conservar sense el seu ajut? Com hi puc fer lloc, en els armaris dels records, separant el gra de la palla sense el seu judici i la seva murrieria? Les idees més esbojarrades són per tot i em treuen la llengua per befar-se de mi cada vegada que les vull espantar amb la mà balba. I els darrers temps se m’apareix amb una freqüència paorosa el metro buit, en el ple del dia, amb la claror inapel·lable, que en lloc de desafeixugar-me, m’omple d’angoixa. Si no trobes l’absenta, deixa-ho fer, que ja pas llis. Em vol dir que s’han acabat els pobres i els grafitaires, aquest vagó de metro sense ningú, aparentment en via morta i prenent el sol com si fos una sargantana, oblidant-se que el seu deure és soterrar la pressa i els desplaçaments dels que passen els dies amb les faves comptades? Que s’han acabat els derrotats i els ferits per la cara mòlta i poc agradosa de la vida?
Mira els edificis suburbials, els que estan a punt d’ensorrar-se i ja m’ho diràs. Les plantes baixes es prevenen del vandalisme amb reixats efectius, sense cap concessió estètica. I de les finestres dels pisos en penja la bugada talment com si els inquilins enarborassin banderes de quarantena. Guaita als
carrers dels barris que encotillen el centre històric i dels benestants, i ja em diràs si les cares dels mans fentes forçats presagien temps calms. Mira d’observar les mans dels que omplen els carrers renegadors dels barris a punt de barricada i ja veuràs qui és qui en el trànsit incessant dels narcòtics
escanyapobres. Voler viure lluny del conflicte no t’allibera dels seus esquitxos, de la seva metralla. Ni t’estalvia ser-ne damnificat. On dius que aixecaries el camp de refugiats? Els boscatges que fins ara han escapat de la rapinya i el lucre per ventura serien més adients. Has trobat l’absenta? En
bona hora, que començ a desvariejar i em flaquegen les agudeses.