marginàlies

Cap estimulant químic no el motiva a fer d’artesà de res ni el raig de ginebra li dicta poemes. Cerca ben debades les rieres on abocar-hi les escòries de la peresa que el claven a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconsegueix entonar cap himne que l’animi a engegar llavors de confiança. Ni que veiés deambular per sobre la mar nostra els xamans que s’escanyen pronosticant diluvis l’enfortiria per poder sortir d’aquest desert de miratges on resideix mans fentes. Si l’amor té cap i cor deu ser allà deçà d’aquest arenal que m’encega, borina esburbadament.

No esperar res costa moltíssim i comporta dedicació acurada. No és bo de fer afaiçonar la desesperança. Tan dura és la feina que, adesiara, en plena defallença, s’encén una llumeta magra que lamentablement mai no troba cap sant per encomanar-li miracles. Ai, que són de minses les messes, enguany!

Cal virrei diuen que està força desguarnit, que no seria gaire dificultós assaltar el palau. I si es dugués a terme l’assalt i s’aconseguís fer fora el gorà, un bon gruix de súbdits faria sonar el clàxon dels seus automòbils en senyal d’alegria. Fins i tot els més brètols del jovent es banyarien a la plaça amb brollador per celebrar la gesta.

Ell no. Està sol i molt cansat a casa sense cap més moble que el llit sense parament ni més companyia que el so incessant de la trencadissa de les vísceres i de les emocions. Es fan mil bocins i pateix com si es trencassin incomptables ampolles de perfum. Voldria tenir a mà un mirall per espantar-se de la fila que fa. Voldria poder fer una esnifada llarga, llarguíssima, infinita de cinisme per creure’s un fracassat, un derrotat.