marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de desembre de 2008
2 comentaris

MEREMEC

A voltes hom té necessitat de gitar qui sap què i no troba cap meremec que li faciliti la feina. És propi dels ansiosos, dels que ben aviat es curtcircuiten, cercar debades una baula on fermar l’ase dels neguits quan esperoneja de valent. Amb aquestes cabòries –i ja em perdonarà el president polònic– he travelat just sortir de casa, acabades de tocar les set, i ser incapaç de recordar on tenia aparcat el cotxe. Era molt dematí per demanar a la memòria que fes l’ullastre esbrancat, i el temps –tenia una cita important a les vuit, volia preparar els temes a tractar i no arribar-hi tard- s’impacientava com qui no pot aguantar més les ganes d’orinar.
Anant d’esma per la vorera encatifada de fulles de plataner remulles pels darrers aiguats, parlava sol tot maleint el forat negre de la memòria. Pel carrer no passava ningú –i si ho hagués fet, de poc m’hagués servit- i l’aire glaçat clivellava pàmpols d’orella. Adonant-me que parava més esment a aquests complements circumstancials que no a recordar on dimonis havia deixat el cotxe anit, he parat de cop aquest procediment animal i, arrebatat a la façana de l’administració de loteria veïna de casa, he refet el camí d’anit passada. Per compassar el recordatori, vés tu quina bestiesa, anava repetint la paraula meremec: meremec vaig girar a l’esquerra; meremec per poc m’enduc per endavant aquella jove, tan despistat anava; meremec vaig veure com aquell cotxe encenia els llums, meremec!, ja sé on és el cotxe! Tant d’esforç havia de tenir una recompensa: miraré de trobar un dècim de la loteria de Nadal. Meremec, l’onze mil cent vint-i-vuit. Segur que toca.

CEDIR LA VIDA
01.06.2023 | 7.03
L’HEROI DEL BARRI
12.01.2020 | 9.03
N’EVA I EN JOAN
22.07.2011 | 10.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. el cotxe, quan anava pel món. Sobretot si l’havia deixat en un d’aquests soterranis.
    No ha de passar d’avui que retiri el meu dècim. Sempre el mateix número, 4000 i escaig. Fa anys que hi juc, és el de l’estanc. No guanyam mai, però no vull baratar, no s’ho paga. Qui barata el cap se grata. Bastaria baratàs perquè ells guanyassin sense jo. I això em faria molta ràbia i em faria passar un mal Nadal. Per vint euros que costa un dècim, no em dóna la gana de fer-me mala sang. Què trobes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.