marginàlies

És melissofòbic des que una abella, quan era petit, li picà prop de la cua de l’ull esquerre. En sentir la fiblada, jugava a toc-i-pam amb els de la colla, corregué cap a ca sa padrina, que no li donà cap importància. No te toquis la picada, li digué, espera un poc, i parsimoniosament anà a cercar el covenet de les agulles -no és res, no importa que ploris, home!- en tragué unes pinces de depilar, es posà les ulleres de mirar prop i ell, en veure-la decidida a fer-li qui sap què amb aquell instrument prop de l’ull, augmentà considerablement l’acompanyament sonor de la plorada. No siguis exagerat i estigues quiet! Sa padrina encertà el fibló a la primera -aquestes ulleres fan miracles, digué fluixet- s’ensalivà el dit gros de la mà dreta, va fer tres creus damunt la picada i li digué que ja estava. Sí que va estar, a l’instant va desaparèixer el mal i la coïssor, però el terror a les abelles no va fer més que començar.

Anys a venir, assegut en el portal de ca seva fullejant un diari, una altra abella li picà al lòbul de l’orella esquerra, es refregà tot d’una que sentí la picada, corregué cap a sa mare perquè ja no tenia sa padrina -que tenia la saliva paua- i sa mare li digué que el fibló li havia quedat endins i no el podia treure. Això sí, li posà no sap ben bé quina pomada que no va fer l’efecte esperat -sa mare sempre tenia remeis per a tot, hagué d’anar al metge el dia següent amb l’orella com un tamborino, mort de vergonya, i li receptà tampoc no recorda quin remei en píndoles advertint-lo que la cosa no pintava gens bé. Sort que el medicament el contradigué.

Les darreres picades -varen ser dues!- no fa tant, dos anys i mesos. Passejava amb l’estimada i va veure que anaven cap a ell dues abelles com dos avions caça. Quedà palplantat, com una estàtua, tot recordant que algú li havia dit que si es quedava ben quiet les abelles no li farien res. Efectivament, les va veure que desapareixien sense fer-li res i seguí la caminada. I just en el moment que resseguí el camí explicant a l’estimada el que havia passat, sentí les dues picades al clatell, una rere l’altra. Dues abelles i, a més, traïdores. Sort que l’amiga aconseguí treure-li els dos fiblons.

Del darrer atac d’abella mentre dinava amb una colla d’amics s’estima més no parlar-ne perquè el ridícul que va fer encara l’aclapara. No li picà, però està segur que la bèstia li endevinà la fòbia i va fer tot el que va saber per posar-lo en evidència davant els amics. I hi quedà; i molt!