marginàlies

Poques glòries superen les provinents de sopars estiuencs amb amics a l’empara d’una enramada. Pocs goigs comparables al de veure passar les primeres hores nocturnes en un alè enredats en converses falagueres i menges de canonge. Res com brindar amb la millor companyia per la salut dels presents i els seus més apropats, i perquè rebentin ordenament i simbòlica tots els qui mal ens volen.

Tot plegat et retorna el sentiment d’estar a pler, una vivència cada cop més escassa i efímera en ser objecte de la voracitat d’aquest temps nostre regit per la màquina, el mercat i la insensatesa, que és tant com dir per la maquinació del mercadeig forassenyat. O això sembla, que la línia que separa la versemblança de la incredibilitat de cada vegada costa més de trobar en aquest món boig farcit de folls amb comandament.

De Lo Foll Il·luminat parlàrem, ja ho crec, i del que costa que la saviesa i el coneixement es facin lloc preferent a les autopistes internautes. Algú, arran d’això de pistes i autos, recordà la petita joia de juguera de Julio Cortázar i Carol Dunlop, “Los autonautas de la cosmopista”. Julio Cortázar, que dilluns passat dia 26 hagués fet cent anys i el febrer passat trenta de la seva mort.

També comparegué Mefistòfil vestit amb els hàbits de sant Francesc per donar fura a la conversa. Ocurrent i llest, ens va fer posar el mac en terra un bon grapat de vegades  i ens enredà fins que caigueren les dues de la matinada amb una parsimònia i llangor marcadament vaticanes.

Si totes les nits fossin com aquesta, minvaria força l’agressivitat que ens marca el pas i la beneitura que ens malgoverna.